Temps d’espera

Passi el que passi les properes hores, tant el previsible com l’imprevisible –que en política l’inversemblant sempre és una opció–, tot passarà tard i malament. Hem arribat fins aquest punt surrealista després d’una cadena d’errors tan descomunal que caldrà estudiar-la en ciències polítiques. I la metàfora d’aquest surrealisme l’haurà donat el simpàtic Aznar, que va endevinar el nostre caràcter autodestructiu molt abans que nosaltres el mostréssim amb tanta impudícia. ¿Tan previsibles som, que fins i tot algú com en José Mari, que mai no es va caracteritzar per la capacitat de fer anàlisis profundes, va entendre quina era la nostra naturalesa? Ja és ben mala sort que l’únic encert d’aquest home hagi estat sobre les febleses catalanes...

Però deixant de banda Aznar, és evident que el nostre ADN conté algun gen propi de l’escorpí i per això utilitzem reiteradament el fibló per ofegarnos. No cal dir, però, que ens ofeguem purs, coherents i feliços, o això sembla d’acord amb els somriures dels dirigents cupaires que han practicat el “com pitjor, millor”. Per cert, amb vídeos en els quals deien el contrari del que després van defensar: “El qui no és el problema, sinó el què”, assegurava una Anna Gabriel mitinguera quinze dies abans de les eleccions. Deu ser això, la famosa coherència? Però van arribar les esperades eleccions, va embogir l’aritmètica parlamentària i els que havien viscut al territori feliç del paradís antisistema es van veure obligats a fer alta política, la qual cosa els va produir un empatx d’infantilisme. Tanmateix, amb l’error –còsmic– d’uns no n’hi va haver prou, perquè els de Junts pel Sí van encadenar un error darrere l’altre, en una carrera famèlica per aconseguir un mannà bíblic que com més s’anhelava més es va anar allunyant. Ja vaig explicitar en un altre article quins van ser, des del meu punt de vista, els errors comesos, i n’hi va haver a totes les cases, a CDC, ERC, l’ANC i en els mateixos Mas i Junqueras, incapaços tots de reaccionar a temps, quan estava clar que la CUP mai no donaria el sí. I quan finalment es va travessar el Rubicó, la catàstrofe estava cantada.

Avui encara no és demà, però ja és ahir. Han acabat els terminis o gairebé –perquè aquest procés agònic ha decidit fer el ridícul fins a l’últim minut–, i el que ara és urgent és començar a treballar de cara a l’endemà. Perquè més enllà del ball de partits i dels comptes caïnites que els uns i els altres fan dels possibles resultats electorals –amb Junts pel Sí en un desgraciat estat comatós–, el que hi ha en joc és un procés nacional d’envergadura, que, encara que està estabornit i desconcertat, manté les seves raons intactes. I el que és més important, encara té una pacient i sòlida força ciutadana. Però ni la paciència no és eterna, ni la solidesa indestructible, i no es pot perdre un minut més. Ja li hem donat la raó a Aznar massa temps. Toca començar a treure-l’hi.

Ja és ben mala sort que l’únic encert d’Aznar hagi estat sobre les febleses catalanes...