La decadència dels Reis d’Orient

No sé quan va començar, però hi va haver un període en què els Reis d’Orient es van empetitir. A l’Espanya grisa de postguerra eren més abundants els fills sense pare que els nens que no escriguessin una carta als Reis d’Orient, per veure si queia alguna cosa.

Ara no es tracta de fer-se pedant i recordar que el Nen Jesús no va néixer el 25 de desembre –què carai importa el dia històric–, ni que fos l’any zero de la nostra terrible era –cinc amunt cinc avall, molí no en mol–. Tampoc la invenció dels Reis, sobre els quals hi ha treballs erudits molt brillants. La primera piqueta en la demolició del camell i l’estrella potser la va introduir aquesta inclinació anglosaxona d’incorporar els regals sota l’arbre de Nadal i el distanciament del pessebre, obra que exigeix certa imaginació i sensibilitat.

Compte, parlo d’aquesta barreja preciosa de llegendes i tradicions, sense cap acritud ni ganes que els cavallers i dames d’altres temps plantin cara sobre les veritats revelades incontrovertibles. Al final els Reis d’Orient es van quedar en tres, un de blanc, un de negre i un de ros, perquè encara no s’havia sumat a la Cristiandat l’ignot Nou Continent, i l’Oceania amb prou feines figurava als mapes fins que Sa Majestat britànica no sabia on ficar tants rufians que omplien els recintes carceraris.

Però lamento dir-vos que la decadència d’aquesta festa infantil única que són els Reis d’Orient manca de canallades històriques. El que ha fet malbé aquells dies inoblidables de la nostra infantesa és que no és fàcil repetir-los quan els nens s’inclinen per la PlayStation, cosa lògica o almenys comprensible, perquè no pot competir amb els jocs Geyper, el tren elèctric que mai no acabava de funcionar (els trens elèctrics estava pensats per a cases on els pares havien construït trens de debò), o els forts d’indis i vaquers que amb prou feines suportaven un matí sense desballestar-se.

Els Reis d’Orient eren un festeig efímer, durava tot just un dia, però transcendent. Perquè venia d’enrere. Primer calia recórrer cada tarda els aparadors de les botigues de joguines –la TV acabava de néixer i donava més importància a les nines de Famosa i altra artilleria domèstica femenina, perquè en el fons produïen a les empreses fabricants un valor afegit més gran–. Què carai n’havies de treure, de valor moneda, d’un indi dalt d’un cavall de goma o d’un vaquer descolorit?

Però, sense adonar-nos-en i obsessionats en la nostra voluntariosa ignorància, mai no vam acabar de captar –dir entendre ens portaria molt lluny– que el més valuós entre el que contemplàvem a les botigues de joguines i que ens feia dubtar –dubte filosòfic entre valors molt semblants– consistia a limitar la nostra ambició. No es podia demanar tot! Això seria un excés. Per tant, un element pedagògic de primer ordre que t’explicava el món en què vivies: no siguis desmesurat sinó sobri d’ambicions.

I el segon i més valuós d’aquella metafísica del padre Astete: tingues sempre en compte que les decisions les pren Déu, és a dir, els teus Pares i no aquests fatxendes disfressats de Reis d’Orient, i que entre allò que tu desitges i el que “et portaran els Reis” hi haurà una notable diferència. Era una forma d’acostumar-nos a l’acceptació submisa de la Divina Providència, perquè com que ningú no sabia el secret de qui eren els Reis de veritat, tot nen responsable admetia que la culpa no era dels seus pares estimats sinó d’aquells setciències dels Reis d’Orient, en contacte amb els grans poders del més enllà, que havien d’estar al corrent del rosari de barbaritats que havíem comès durant l’any i que deixaven molt a l’expectativa les nostres ambicions.

Uns Reis d’Orient de veritat no tenien sentit sense la carta. La carta era un resum d’aspiracions, de presència a les botigues de joguines –no passàvem mai de l’entrada, senzillament enganxàvem el nas als vidres durant hores–. Com es deuen fer les cartes ara? Deuen tenir una adreça electrònica els Reis d’Orient? Esclar que nosaltres teníem en Aliatar. A Astúries, per raons que seria llarg d’explicar, els nens teníem un mitjancer entre els Reis i nosaltres. Es deia Príncep Aliatar. Era negre, o almenys molt tacat. Era present amb gran pompa a l’entrada de les botigues de joguines, i es deixava fotografiar, previ pagament, naturalment.

La nit de Reis, tan important en el món de la literatura, ja no existeix i admiraria qui mantingués la tradició. Ens ficaven al llit literalment amb violència benèvola, però no hi havia cap altra manera tret de compaginar aquesta pressió amb l’amenaça: “Si et trobes els Reis d’Orient, se n’aniran sense deixar-te regals”. I el valor del carbó? Astúries era una zona minera i l’amenaça del carbó produïa una intimidació insòlita. Tot menys carbó! A mi hi havia dues coses que m’afectaven i que encara avui no aconsegueixo entendre. L’una és el carbó. En general es tractava d’un dolç de baixa qualitat que ni els nostres paladars ansiosos no eren capaços d’empassar-se. L’altra eren els tambors. Cal ser un masoquista consumat per regalar a un nen un tambor –ho va demostrar Günter Grass–. L’avantatge que tenien els tambors és que mai no arribaven ni a l’hora de dinar, era el primer que es trencava. Per què els regalaven llavors? Potser perquè eren el més barat.

Un altre component de l’època era suplir amb els Reis d’Orient compres imprescindibles per a la nostra vida quotidiana; mitjons, per exemple. Però per sobre de foteses, el dia de Reis tenia un punt d’exhibicionisme infantil que he deixat d’observar. Ara, es pot contemplar un pare patxanguer, acompanyant el seu fill dalt d’una espècie de cotxe o moto, i ell mateix donant instruccions que semblen més ganes de cridar l’atenció per alegrar el matí del nen. Encara que plogués o nevés, tots els nens sortien amb el tambor, la disfressa d’indi, arc inclòs, el revòlver amb cartutxera... perquè els amics s’admiressin davant d’aquells prodigis que li havien deixat els Reis d’Orient. No podem oblidar la bossa de massapans i polvorons que repartíem de manera molt desigual entre amics i adversaris.

Com la carta, dirigida textualment “A Ses Majestats els Reis d’Orient”, havia estat escrita amb la millor lletra possible, és a dir, un jeroglífic voluntariosament elaborat, cap de nosaltres dubtaven gens ni mica que quan contemplàvem la cavalcada, els Reis sabien qui era qui entre tots nosaltres. Llavors, tiraven caramels que ens disputàvem, fins que un eixelebrat va decidir en no sé quin Ajuntament que com que un nen havia pres mal en un ull per una llaminadura –amb tota probabilitat un pijo que es pixava al llit i que tenia un pare advocat– quedaven suspesos els caramels.

Però si voleu saber la meva opinió de debò, no crec que fos Luter, ni les noves tecnologies, ni els caramels agressius, ni la representació de la cavalcada per televisió –una cavalcada que no sigui en directe és com un botànic en fotos–, ni els nens de la PlayStation. A la cavalcada la van anar matant uns personatges que des de les alcaldies van voler assumir el seu paper impossible de Reis d’Orient, i es van disfressar de Melcior, Gaspar i Baltasar, sempre amb un toc personal perquè se sabés que eren regidors, amb prou feines coneguts fora de casa seva a l’hora de dinar. I quan a més van voler actualitat i transformar-la en un festeig amb beneiteries de modernets. I posats a fer, que tots els Reis fossin Reines, i en algun cas Reinones, amb moltes fotos i gran parafernàlia d’efectes especials.

L’acabaran fotent, i si no el temps dirà, perquè el seu ideal és convertir-la en una espècie de Halloween per a espanyols amb complex d’ignorants. Que es noti bé que deixem enrere anys de felicitat infantil, amb les seves frustracions i el seu desig que un regal, per merdós que fos, tenia un valor únic. I que per superar la misèria d’un passat amb tot just un dia, a vegades unes hores, el millor és demostrar als nens que les coses han canviat. No per a ells, sinó per als seus papes.

Van anar matant la cavalcada els que des de les alcaldies van voler assumir el paper impossible de Reis

MESEGUER