La mirada desviada

El que veus és el que veus. Amb aquesta frase inequívoca Franck Stella va silenciar la retòrica transcendental o emocional que provocaven els seus treballs en ple debat sobre l’abstracció. El resultat va ser una obra impressionant que pot veure’s a tall de retrospectiva al Whitney Museum de Nova York. No és l’única gran mostra artística que un no s’ha de perdre si visita aquella ciutat. L’antològica de TorresGarcía, al MoMA, n’és una altra de la qual especialment els catalans hauríem de prendre bona nota pel llegat intel·lectual que ens va deixar el pintor dels frescos del Palau de la Generalitat en una època en què Barcelona era una gran capital cultural, segons es diu a les explicacions de l’exposició.

Elogi que, si encara es manté, no serà per falta del lamentable afany per perdre’l perquè el provincianisme en què ens hem instal·lat només ens permet referències històriques. Les actuals, si n’hi ha, les devem a joves valors que han trobat l’èxit en altres països perquè amb l’excusa oficial de les retallades hem estat impotents per retenir-los o, a causa de la nostra miopia ancestral, incapaços de seduir-los. I tot perquè, sovint, ens sentim el melic del món, decidim que estem creant la nova política, innovant mètodes democràtics, perdem el nord, ens fem trampes al solitari de la semàntica i ens les creiem.

Però arriba un dia inexorable en què la realitat més crua que cruel ens fa caure de la figuera a la qual havíem pujat i de la qual al moment oportú va baixar Torres-García perquè no li agradava que li discutissin que el que veus és el que veus. I el que veia a la Barcelona convulsa de començaments del segle XX va ser el que avui sabem que va ser. Així la història també demostrarà que el que hem viscut aquests últims mesos, setmanes i dies haurà estat molt més semblant al que algunes veus han descrit contra el vent dels improperis a les xarxes i la tempesta de la propaganda en alguns mitjans que no al pretès dictat de la mirada interessada i el discurs únic.

Així estem quan ens arriba la notícia del final de les obres d’un hospital de la Junta d’Andalusia a Lepe, Huelva, sense via d’accés. Admeto que vaig haver de refregar-me els ulls en llegir la notícia per una incredulitat augmentada en transcendir que tampoc no disposa de serveis d’aigua i llum. Detalls que, en condicions normals, serien impossibles perquè sense les escomeses corresponents, encara que fossin provisionals, les obres no s’haurien pogut fer. Però com que això succeeix a la terra que va a tot tren, així es va promocionar, un s’imagina el mateix que vostè. Que potser la senyora Susana Díaz no està en condicions de donar les lliçons que intenta donar a qui no s’ajusti al que pretén. La sultana del sud oblida que el que veus és el que veus.

Sovint ens sentim el melic del món i decidim que estem creant la nova política