Dictadors

Acomençaments de 1968, Mario Vargas Llosa va escriure a una sèrie d’autors llatinoamericans proposant-los de participar en un llibre de contes sobre dictadors. A Alejo Carpentier li suggeria que n’escrivís un sobre el cubà Gerardo Machado. A Carlos Fuentes, sobre el mexicà Antonio López de Santa Anna. A José Donoso, sobre el bolivià Mariano Melgarejo. A Julio Cortázar, sobre Juan Domingo Perón. A Roa Bastos, sobre el paraguaià José Gaspar Rodríguez de Francia. A Augusto Monterroso, sobre Anastasio Somoza. Per la seva banda, Vargas Llosa es proposava escriure un conte protagonitzat pel comandant peruà Luis Miguel Sánchez Cerro.

Monterroso explica que va rebutjar la proposta perquè li va fer por ficar-se a la pell de Somoza (a qui la història recordarà per aquella afalagadora frase del president nord-americà Franklin Roosevelt: “És un fill de puta, però és el nostre fill de puta”). No volia haver-se de submergir en les cabòries i els insomnis del dictador. Temia acabar comprenent-lo i que li fes llàstima. El projecte no va anar endavant, però segons Monterroso es va convertir en l’origen de tres grans novel·les: Yo, el Supremo, d’Augusto Roa Bastos; El recurso del método, d’Alejo Carpentier, i Terra Nostra, de Carlos Fuentes.

De tots tres autors, l’únic que es va centrar en el dictador suggerit per Vargas Llosa va ser Roa Bastos, que efectivament va erigir en protagonista de la seva novel·la un dictador molt semblant al Doctor Francia. En canvi, el primer magistrat d’El recurso del método és un arquetip astut i simpàtic, barreja de dictadors de l’Amèrica Central, de les Antilles i de Mèxic. I Terra Nostra és una novel·la de temàtica molt més àmplia sobre els diferents substrats de la cultura hispanoamericana que analitza com l’absolutisme espanyol de Felip II es va trasplantar a les colònies americanes.

A aquesta llista, jo hi afegiria un parell de novel·les més, totes dues d’autors del boom i posteriors a l’article de Monterroso: El otoño del patriarca, de García Márquez, sobre un dictador centenari d’un país imaginari del Carib, i La fiesta del chivo, de Vargas Llosa, sobre el dominicà Rafael Leónidas Trujillo, una novel·la que mostra que el Nobel peruà és un mestre en el tractament del poder, tema que, d’altra banda, ja va abordar en la que, pel meu gust, és la seva millor obra i potser la novel·la més reeixida del boom, Conversación en La Catedral. L’historiador John Elliott va explicar molt bé una de les raons per les quals a l’Amèrica hispana, a diferència de l’Amèrica del Nord, hi ha hagut tants dictadors: la riquesa en metalls preciosos va fer que la propietat de la terra tendís a concentrar-se en poques mans, cosa que va obstaculitzar la democràcia i va afavorir l’aparició d’oligarquies i de cabdills militars. És un fenomen que va començar a l’època colonial i que va continuar en una llarga sèrie de dictadures que, en alguns països, arriba gairebé fins a aquest segle. Però de dèspotes no només n’hi ha hagut a l’Amèrica Llatina. La història universal n’està infestada, com sap tothom.

Per això no deixa de ser curiós que, a través de les novel·les esmentades, la figura deldictador s’hagi convertit en un arquetip de la literatura llatinoamericana i no de la literatura d’altres latituds. Segur que en anglès hi ha bones novel·les sobre el tema, però ara mateix no en recordo cap. En canvi, em vénen al cap dos llibres sobre dèspotes que no són novel·les ni pertanyen a la literatura anglesa, però que encaixarien en la definició de relatos reales de Javier Cercas i que aguanten prou bé al costat de les novel·les que he citat: El emperador, sobre el tirà etíop Haile Selassie, i El sha, sobre Muhammad Reza Pahlevi, tots dos de Ryszard Kapuscinski.

En català tampoc no se m’acut cap novel·la sobre un dictador. Segur que n’hi ha, però l’única que em ve al cap en aquest moment sobre el tema del poder és l’esplèndida Senyoria, de Jaume Cabré, sobre l’ambiciós jutge Massó, regent civil de l’Audiència a la Barcelona de finals del segle XVIII.

Curiosament, a pesar que tothom està d’acord que el gènere de les novel·les sobre dictadors va néixer a Espanya amb Tirano Banderas, de Valle-Inclán, el general Franco encara espera una novel·la que l’immortalitzi (igual que Pinochet i Videla, fins on jo sé). La leyenda del César visionario, de Francisco Umbral, és una novel·la interes- sant i el Caudillo n’és un dels personatges, però no crec que es pugui considerar una novel·la sobre el dictador en la mateixa mesura que El recurso del método o La fiesta del chivo, i en tot cas no aguanta la comparació amb aquestes.

De fet, la millor novel·la sobre Franco que se m’acut continua sent la monumental biografia de Paul Preston, que acaba de reeditar-se amb material nou i que no és una obra de ficció –tot i que hi ha moments que ho sembla– i que no té res a envejar a les de Carpentier, de Vargas Llosa o de Roa Bastos. Una lectura apassionant per qui vulgui comparar l’Espanya actual amb la del segle passat.

La millor novel·la sobre Franco que se m’acut continua sent la monumental biografia de Paul Preston

JORDI BARBA