Una història pendent

Hi ha vegades que marxes d’un lloc sense ganes i volent-hi tornar. Hi ha vegades que no has tancat un capítol i saps que hauràs de recular per continuar o acabar el que ha quedat pendent. Aquestes històries tenen molta força, perquè t’acompanyen com una banda sonora. Et van repicant a les orelles i et guien els batecs del cor. Les històries que no s’acaben tenen el risc de continuar, i beneïdes siguin.

Jo vaig marxar d’aquest raconet de La Vanguardia fa poc més d’un lustre i de la manera com acostumo a marxar dels llocs on he habitat, ànima d’emigrant: tal com vaig entrar i sense fer soroll. Vaig marxar perquè aleshores van començar a sorgir molts reptes, oportunitats laborals i situacions personals que necessitaven una exclusivitat que no els podia donar. Massa pilotes en l’aire per a una malabarista autodidacta i inexperta. En aquests casos el sentit comú va demanar que em desfés d’una d’aquestes esferes. I, dit i fet: vaig deixar aquesta aparcada en un racó amb un asterisc per poder-hi tornar.

Quan escrius de Madrid a Barcelona, llances el text i la vida continua. No t’assabentes de si ha explotat ni com. Els meus textos no feien mal, però sí que arribaven, i me’n vaig anar assabentant quan vaig tornar, perquè la vida em va portar a casa i aquí em vaig trobar amb gent que recordava que jo vivia allà, al meu racó dret de Viu-

Vaig marxar perquè van sorgir reptes, oportunitats laborals i situacions personals que necessitaven exclusivitat

re, la part rosa (que era salmó, però en una psicosi col·lectiva tots en dèiem rosa). “La meva dona cada dissabte em demanava la teva secció i la llegíem plegats”. I això per a una malabarista inexperta és molt fort.

Confesso que m’agradava el meu terreny, just entremig d’unes coses i les altres. Els que rondaven per allà com un bonic i gairebé arrelat costum (tres anys de columnista: aviat és dit) descansaven de les catàstrofes, gràfics, cròniques, crítiques, escàndols i altres paraules polisíl·labes i esdrúixoles, inhalaven les meves cosetes i continuaven amb la segona meitat del diari.

Un lustre dóna per a molt. En aquest temps he fet dos programes de televisió, dues pel·lícules, diversos anuncis, tres novel·les infantils (¡ Zaska!) i hem creat una nova i múltiple família. No es pot dir que hagi estat un període tranquil, però aquella tarda de fa un parell de setmanes sí que ho va ser. Es tancava l’any i rumiava en quin bassal nou em podia ficar de peus quan va sonar el telèfon. “Et truco de La

Vanguardia (...) Volem que tornis”. En aquell moment vaig començar a sentir tambors de circ. O era el pols? I la malabarista autodidacta, sense establir contacte visual amb mi, per no ser coartada, va tirar les pilotes en l’aire i les va començar a fer girar una altra vegada.

I ja sóc aquí, tamborinant una altra vegada, com abans, però diferent. Han passat coses, al planeta, a Catalunya, a tu i a mi, o sigui que ja va sent hora que ens retrobem on ho havíem deixat, per tornar a respirar junts i coordinats una vegada per setmana. Aquí cada dissabte.