La Vanguardia (Català-1ª edició)
Diari d’un europeu cosmopolita
Verlaine, Rilke, Nietzsche, Einstein i Mann són alguns dels personatges que va conèixer el comte Kessler
Amb només 12 anys va començar un dietari en què anotava impressions sobre les activitats que duit a terme, els amics que tenia i els viatges que feia. I hi va continuar escrivint durant 57 anys. El resultat van ser nou volums i més de 8.000 pàgines. És el diari del comte Harry Kessler, qualificat per l’escriptor Karl Schögel com “el diari del segle XX”.
Aquest retrat precís i minuciós de l’Europa de la belle époque, l’anterior a la Segona Guerra Mundial, es complementa amb el relat de les trobades de Kessler amb els grans personatges del moment: Verlaine, Rilke, Nietzsche, Einstein, Rodin, Nabokov, Keyserling, Mann, Diàguilev, Rubinstein, Maillol, Munch, Strauss, Woolf... Les anotacions, que van des del 16 de juny del 1880 fins al 30 de setembre del 1937, es consideraven perdudes fins que el 1985 es van trobar en una caixa de seguretat d’un banc a Palma de Mallorca, població on s’havia refugiat poc abans de morir fugint dels nazis. Des que es van trobar s’han anat publicant a Alemanya i només falta editar un volum, el primer, el que cobreix des dels 12 fins als 24 anys. I de tot aquest ingent material ara ens arriba per primera vegada la versió en castellà, gràcies a una antologia de l’historiador José Enrique Ruiz-Domènec i traducció de Raúl Gabás, que publica Libros de Vanguardia.
És una visió cosmopolita sobre un moment històric que va desembocar en el nazisme. I ens arriba “a través d’una personalitat lúcida i polèmica, subtil i pudorosa, compromesa i brillant” –Ruiz-Domènec dixit– que va viure en primera línia els grans esdeveniments de la seva època i en va conèixer els protagonistes. Aristòcrates, burgesos, artistes i polítics van compartir amb Kessler àpats, concerts, viatges i converses. Malgrat els seus orígens, l’autor d’aquests diaris va saber guanyar-se amistats en tots els sectors, i en el pla artístic va confiar en les avantguardes, en la pintura de Picasso i Munch, en les novel·les de Proust i Musil, en la poesia d’Apollinaire i en la música de Stravinsky. De la mateixa manera que admirava Velázquez i Cézanne, comprava una escultura a Aristides Maillol o demanava una obra a Edvard Munch, que el 1906 li va fer el seu retrat més conegut, dret amb bastó i barret blanc d’ala ampla. És la imatge perfecta del dandi, semblant a aquesta altra on ell mateix es descriu llegint L’Estat
i la revolució de Lenin a casa, a Berlín, mentre se senten trets a la porta, fruit dels enfrontaments després del final de la Gran Guerra. “He sentit unes quantes ràfegues, després una pausa de dos minuts, i han continuat les ràfegues. Per què disparen? No ho saps mai. Però es viu com en una òpera de Verdi”.
Harry Clemens Ulrich Kessler va néixer al barri de les Tuileries de París el 1867. El seu pare era un banquer d’Hamburg, i la seva mare, una aristòcrata angloirlandesa que havia nascut a Bombai. Primer va anar a un liceu francès, però als 12 anys la família el va enviar a un internat de luxe, el St. George’s Shool, a Ascot, i amb 14 anys va passar al Gymnasium Johanneum d’Hamburg. El diari el va començar a escriure en anglès, i a partir del 1891, en alemany, amb expressions en francès. Va estudiar Dret i Història de l’Art a Bonn i Leipzig, i abans d’acabar va ingressar en el regiment d’ulans de Postdam. Aviat es reflecteix la seva personalitat singular, de manera que és capaç de simultaniejar l’estada al regiment amb l’interès per les avantguardes artístiques, l’acceptació als cercles socials més elitistes i el dret a criticar aquesta mateixa societat, els seus perjudicis morals, la seva deriva imperialista. Els diaris reflecteixen aquesta llibertat de pensament que no exclou les al·lusions a l’homosexualitat d’algunes celebritats, encara que és més discret sobre ell mateix.
Algunes d’aquestes personalitats les va conèixer a la revista Pan, l’expressió berlinesa del modernisme, on participa amb tot just 25 anys. El 1903 assumeix la direcció del Museu d’Arts i Oficis a Weimar. Durant la Primera Guerra Mundial va intervenir en el front com a oficial de l’estat major, encara que els seus comentaris denoten certa incomoditat davant les atrocitats.
L’impacte de la guerra el va impulsar a ficar-se en política, i el 1918 va ser nomenat ambaixador plenipotenciari amb categoria de ministre de la nova república de Varsòvia amb l’objectiu de repatriar les tropes. Després va ser candidat del Partit Demòcrata alemany i se’l va conèixer com “el
Libros de Vanguardia publica una selecció de les 8.000 pàgines del dietari a càrrec de Ruiz-Domènec
comte roig”. Es va distanciar tant de la revolució russa com dels que pregonaven la violència com a mitjà per aconseguir els seus objectius polítics. “No va tenir mai el fervor del fanàtic ni la displicència del pusil·lànime”, diu Ruiz-Domènec.
Des del primer moment Kessler es va distanciar del nacionalsocia- lisme de Mussolini i Hitler. Va anotar tots els passos d’un procés que ja veia amb preocupació, incloses les desfilades nocturnes amb torxes, les manifestacions multitudinàries i les primeres accions repressives contra els jueus. I es va espantar quan es va començar a parlar de la regeneració ària, quan va descobrir que el nazisme s’apropiava de la filosofia de Nietzsche o que una escriptora com Helene von Nostitz, la seva millor amiga, jurava lleialtat a Hitler. El 1933 es veu obligat a fugir de Berlín i es trasllada a Mallorca, on començaran els seus problemes físics. Mor el 30 de novembre del 1937 als 70 anys al castell de Fournels, a la Losera, i és enterrat al cementiri de Père-Lachaise de París.
A part dels seus comentaris artístics, destaquen les seves cròniques dels viatges pels Estats Units, Mèxic, Anglaterra, Espanya, Itàlia, Grècia... El 1905 anota: “He esmorzat al Savoy. L’hotel és la forma moderna del luxe. L’hotel correspon en democràcia a l’anterior funció del palau. Hotels com el Savoy, el Carlton i el Ritz ofereixen un luxe mai vist. Formen part dels signes més visibles de la nova cultura democràtica, és a dir, construïda sobre la base d’un incalculable nombre de grans fortunes”.
El 17 d’abril del 1926 arriba a Barcelona: “La ciutat m’ha produït una magnífica impressió i no té de cap manera l’aspecte d’una entumida població del sud, cap tret típic de les òperes (...) Tinc la impressió que és meitat París, meitat Buenos Aires. En confrontació amb Itàlia, aquí hi ha una atmosfera completament diferent, molt més moderna i autèntica”. Amb el seu amic i amant Max Goertz es passeja pels jardins de Montjuïc, assisteix a un local de flamenc i al cabaret Villa Rosa, “gaudeix” d’una cursa, visita la catedral de Santa Maria del Mar i el Museu d’Art Modern (“He vist els colossalment severs frescos de Taüll, els bonics Huguets i un grandiós Tiziano”). També s’acosta fins a Montserrat (que li recorda la capella del Sant Greal) i Sitges, en companyia del músic Jaume Pahissa.
Admira les sardanes i el sorprèn que ballin gent de totes les edats i condicions. “Tot passa com si la grisa quotidianitat quedés embruixada per un moment, com si es convertís en poesia. En comparació amb això, resulten grotesques, antinaturals i artificioses les nostres divertides danses, els balls o el penós record de les sessions del te de les cinc”. I acaba la seva reflexió, després de recordar que la dictadura de Primo de Rivera ha intentat eradicar el català, amb una curiosa confessió: “Aquesta modalitat [la sardana] és l’única forma enginyosa de nacionalisme que he trobat fins ara”.
Als seus dietaris, que van del 1880 al 1937, adverteix aviat dels perills que suposen Mussolini i Hitler