La Vanguardia (Català-1ª edició)
Any nou en funcions
L’any comença sense governs, ni espanyol ni català; però, tret de les converses, al premi Nadal no es nota la diferència
“Tot el que no és tradició és plagi”, escrivia Eugeni d’Ors. I a l’hotel Palace es repeteix, any rere any, més o menys la mateixa cerimònia. Quan ja estam farts de torrons i cava i vida familiar, el lliurament dels premis Nadal i Josep Pla ens arrabassa la il·lusió de posar-nos a dieta el dia de Reis. Menú de paraules fines: micuit de foi, suc acidulat, financer d’avellana, Namelaka de guanaja i fava tonka. Com sol passar, ens ho empassam tot sense saber exactament el que és.
Els gairebé quatre-cents assistents es reparteixen entre la sala Gran Via (la dels “pobres”, segons l’artista Gino Rubert), que acull redactors, editors i agents literaris, i la del restaurant Caelis on, a la taula central, s’asseu el president del Grup Planeta, Josep Creuheras, amb l’alcaldessa Ada Colau a l’esquerra i, a la dreta, el president en funcions Artur Mas. Amb ells hi ha el secretari també en funcions del Ministeri de Cultura, José María Lassalle, el conseller en funcions Ferran Mascarell, Elisenda Figueras, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que parla animadament amb María de los Llanos de Luna. La delegada del Govern (en funcions) li contesta en castellà, amb dues excepcions: cada cop que toquen temes íntims, des del pit, ho fa en català.
A d’altres cercles, veig José Montilla al costat de Jaume Collboni consultant el mòbil. El filòsof Xavier Rubert de Ventós ha vingut amb la seva filla, Xita Rubert Cas- tro, i la mare d’aquesta, l’autora Luisa Castro. Una senyora li ha dit al galerista Miquel Alzueta que l’atacarà un dia d’aquests, crec que es referia al fet que vol comprar-li un quadre. També hi ha les escriptores Carme Riera, Clara Sánchez, Najat el Hachmi, Jenn Díaz, Alicia Giménez Bartlett, Care Santos, Bel Olid, Gemma Lienas i Pilar Eyre, que va quedar finalista del Planeta el 2014 amb l’intraduïble Mi
color preferido es verte. Entre d’altres autors, veig Pere Gimferrer, Alejandro Palomas i membres del jurat del Nadal, com Andrés Trapiello o Lorenzo Silva, i del Josep Pla, com Antoni Pladevall o Àlex Susanna.
Hem començat l’any sense governs, ni espanyol ni català. Però, llevat de les converses, no es nota la diferència. És cert que aquesta vegada no es parla de les vacances, ni hi ha planys sobre el sector, sinó que, d’una manera o una altra, tot gira al voltant de la política. Qui fou director d’Ajoblanco, Pepe Ribas, explica a Arturo San Agustín com era el flamant exdiputat de la CUP Antonio Baños quan treballava amb ell a la revista. San Agustín pregunta si Baños és fill únic. Li contesto que sí. “La vaga de fam per protestar contra el bloqueig de la investidura de Mas és una dieta encoberta després de festes”, comenta algú. A la taula també hi ha Ignacio Vidal-Folch, el crític José Manuel Guelbenzu, l’escriptor abans conegut com Pablo Tusset (ara anomenat David Cameo), i el director adjunt de La Vanguardia, Miquel Molina. El corresponsal Tomàs Alcoverro parla de Bilad al-Sham.
I arriba el gran moment. Els membres del jurat es disposen a atorgar el Josep Pla. Hi ha un truc per endevinar què decidiran fins i tot abans que acabin de deliberar: per una mena d’alienació astral, resulta que el premiat sempre s’asseu a la mateixa taula que els guardonats d’edicions passades, prop d’una porta que li permet accedir ràpidament a l’escenari. En aquest cas, qui desapareix tot just quan Sebastià Alzamora fa el veredicte és el periodista Lluís Foix. Lluny del que podria semblar, Aquella porta giratòria no tracta de polítics que acaben com a directius o assessors en grans corporacions. El títol de l’obra guanyadora fa referència a la porta de la redacció de La Vanguardia –“un diari que no intenta canviar les coses, sinó explicar-les”, segons el que va ser el seu director el 1983– quan era al número 28 del carrer Pelai. El llibre narra com era el pe- riodisme als anys setanta, i amb ell Foix continua el relat de la seva vida, que va encetar amb La marinada sempre arriba.
El Nad al se l’emporta Víctor del Árbol, autor de supervendes com
Un millón de gotas, que ha obtingut diversos reconeixements a França. El seu passat com a mosso d’esquadra amorós queda reflectit en la temàtica de les seves novel·les negres i el discurs que fa quan rep el premi per La vigilia de
casi todo. “L’únic que puc fer és parlar-vos des de l’emoció, que és una forma d’intel·ligència”, diu, “si un altre no somia amb tu, els somnis no es compleixen”. I a mi em pugen de cop tots els torrons nadalencs i el tortell de Reis. Afegeix: “El meu pare, filòsof de camisa oberta, deia sempre una frase lapidària: ‘Víctor, la vida t’obrirà els ulls’”.
Després de sopar amb un 5 Fincas Reserva i cava Castell Peralada, baixam al Bluesman Cocktail Bar, molt lynchià, de tons vermells i daurats. Les persones més sol·licitades són la responsable de premsa Alba Fité, l’editora de Destino, Anna Soldevila, i la de Co- lumna, Glòria Gasch; a les seves mans hi ha les invitacions per prendre copes gratis. Gairebé tothom es decanta pel gintònic. El director del Grup 62, Emili Rosales, explica que els primers indicis de l’evolució econòmica són al mercat de l’automòbil i als llibres; des de fa dos anys, la venda de cotxes s’està recuperant i, després de la crisi que ha passat el món editorial, sembla que els lectors tornen a comprar, segons confirma el llibreter de la Laie, Lluís Morral. Potser estan arribant bons temps per a la lírica.
Des que es va retirar de la Llibreria 22 (de la qual encara gestiona el Twitter, perquè mai no es retirarà del tot), Guillem Terribas ja no se’n recorda ni de la campanya de Nadal. A més ha deixat de fumar. Tot i que els guanyadors poden passar la nit a l’hotel (per facilitar la sessió maratoniana d’entrevistes que els espera aquí mateix al llarg del dia següent), Foix ha preferit anar-se’n a casa. Del Árbol brinda amb Dolores Redondo i més gent.
El Nadal ja no és com quan el va guanyar Carmen Laforet el 1945. El periodisme tampoc no és com als anys setanta, a l’altra banda de la porta giratòria. Ni ho són el món de l’edició, ni la literatura. No obstant això, amb govern o sense, la festa es repeteix, gener rere gener. Els anys nous sempre ho són en funcions, de seguida esdevenen passat. I ara que hi ha tanta polèmica sobre els canvis a la cavalcada dels Reis d’Orient, per exemple, recordo aquell aforisme de Xènius que deia: “Fora de la Tradició, cap veritable originalitat. Tot lo que no és Tradició és plagi”. Un clàssic.
Forcadell parla amb la delegada del Govern, que li contesta en castellà, tret de quan toca temes íntims El Nadal ja no és com quan el va guanyar Carmen Laforet el 1945; el periodisme tampoc no és com als setanta