La Vanguardia (Català-1ª edició)
Messiaen, Dudamel i Yuja Wang
Orquesta Simón Bolívar
Obra: Simfonia Turangalila d’Olivier Messiaen Intèrprets solistes: Yuja Wang, piano; Cynthia Millar, ones Martenot Director: Gustavo Dudamel Lloc i data: Palau 100. Palau de la Música Catalana (7/I/2016)
Potser no he llegit bé el programa de mà d’aquest Turangalila d’Olivier Messiaen, però no he vist cap menció d’una cosa interessant per a la nostra vida musical de la postguerra: el febrer de 1949 Toldrà va dirigir al Palau amb el títol Tres ritmes (Trois Tâlas) tres números del llavors work in progress de l’obra. Messiaen, que aquell 1949 va ser a Barcelona amb la seva deixebla pianista, i després segona esposa, i que van ser complimentats al mític Institut Francès, escrivia per al Palau que aquells tres números de complexitat rítmica, “eren un cant d’amor: nostàlgic al primer temps, tendre al segon i violentament apassionat al tercer”. Es tracta d’una part de la Turangalila que el gran compositor francès –que ja havia escrit el seu Quartet per al final dels temps– va presentar tan bon punt va acabar la versió definitiva, estrenada a finals d’aquell any a Nova York per Bernstein, i amb les solistes, igual que al Palau, Yvonnne Loriod, piano, i Ginette Martenot, al teclat d’ones inventat pel seu germà Maurice. Cal subratllar que només tres ciutats, i a més, modernistes, van acollir aquella estrena preliminar; a més de Barcelona, París i Viena. Aquí la major part del públic va protestar sorollosament quan Messiaen va sortir a escena.
Anècdotes a part, aquesta proposta de l’orquestra més internacional de Veneçuela és molt encertada, perquè va amb el seu caràcter i la seva potència de so, i coincideix amb una partitura de Messiaen en la qual domina una mica l’especulació sobre el seu fer més íntim. Messiaen treballa aquí amb elements contradictoris. D’una banda, la complexa i rica harmonia que presenta el piano i a la qual respon part del transcurs orquestral, amb els seus franciscans cants d’ocells (en aquesta interpretació una mica esverats), i de l’altra, passatges orquestrals melodicohomofònics que recorden la música de cinema d’aquells anys cinquanta. La seva al·lusió a les formes de l’amor possiblement responguin a aquestes formulacions, però desconcerten en un compositor de caràcter transcendent.
D’altra banda, un tret que sorprèn és l’afiliació de Messiaen –que no amaga el seu interès per les deïtats extraeuropees– a les grans formes simfòniques del moment, propiciades a mercè de l’“americanisme musical”, per exemple, per Carlos Chávez i per Alberto Ginastera, i que connecten amb el sentit rítmic llatí amb aquesta orquestra de Dudamel. Emfàtica en caràcter, amb una potent resposta dels vents en alguns números. Però en els més –diríem– reflexius, el discurs ha de buscar el preciosisme tímbric i con- trapuntístic, una cosa que per moments va ser de bon resultat en la intervenció de les fustes, en els solos amb un molt bon clarinetista.
La versió, com deia, va ser eloqüent en rítmica i en potència –aquesta orquestra ja afina amb un volum sorprenent– encara que segurament en el transcurs de la gira ha d’ajustar més el treball del piano solista, amb una virtuosa Wang que va haver d’afegir a les dificultats de la partitura la rebel·lia dels fulls que anaven en contra. Per això el treball –contra pluja i vent– potser ha d’ajustar-se i fer-se més introspectiu; la capacitat tècnica està de part seva. Però, aquesta obra preciosista per moments, que disposa a més de tres teclats amb diferències tímbri-
La proposta de la Simón Bolívar és molt encertada, perquè va amb el seu caràcter i la seva potència de so
ques, escrita per Messiaen per a una pianista que coneixia el seu discurs, mereix treballar-se en profunditat per la varietat de claus que presenta. Dudamel es va expressar amb comoditat, en diàleg amb l’orquestra i les seves entrades. I aquesta va respondre amb professionalitat i compromís.