La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Rive Gauche, mig segle després
Una nova escena artística ocupa la zona sud de París: Izïa, Zaz o M, els seus noms sonaran d’aquí mig segle com ara el d’Aznavour?
Apollinaire el 1905 ja sabia que Picasso era un geni. Però amb honroses excepcions, ni les gitanes no llegeixen el futur. Els músics que comencen fort avui, a França, Christine and the Queen (canta sola; les reines del nom al·ludeixen a uns vells transvestits d’un espectacle londinenc que la van convèncer de tornar a París i insistir amb la música), Kendji Girac (un milió de còpies de l’últim disc), Izïa (la filla de Jacques Higelin), Zaz o M, aconseguiran que els seus noms sonin, d’aquí mig segle, com ara els d’Aznavour, Gainsbourg, Hallyday...?
Basada en aquests ídols avui més que madurs que s’obrien camí als cinquanta, ahir a la nit la televisió francesa va sembrar nostàlgia amb un telefilm d’Yves Jeuland que en una hora i mitja pretén demostrar, amb Saint-Germain-des-Prés i les seves coves de jazz com a emblema, que aquella París “era màgica”. Subtext: París ja no és el que era.
Rodat el 2012, el telefilm surt oportunament quan encara dura l’amor còsmic per la capital francesa, seqüela dels atemptats de novembre.
Amb el mantra de “sempre ens quedarà París”, reneixen en imatges L’Écluse, La Rose Rouge, Le Mephisto, L’Echelle de Jacob o Milord l’Arsouille i altres cabarets. I coves, com el llegendari Tabou. Petits i desballestats establiments on uns desconeguts anomenats Georges Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Juliette Gréco, Boris Vian, les Frères Jacques, Cora Vaucaire, Serge Lama, Charles Aznavour, Mouloudji, Serge Gainsbourg, Barbara... lluitaven per emergir.
Era dur. I si el film recorda que entre el públic es barrejaven Chaplin i Sartre, Aznavour no pot oblidar que no el volien ni de franc. Entre altres coses perquè el seu físic, que tot i això el va ajudar per treballar al cinema de la nouvelle
vague, li tancava portes. Fins i tot les de les sales que encara no es deien alternatives.
Cas contrari, el de Juliette Gréco, musa de l’existencialisme per simple presència, i bellesa, fins que l’atzar li va posar un micròfon al davant.
La història d’aquelles versions de cafè concert –en realitat, en general eren soterranis desocupats que l’amo del bar deixava als seus joves clients a veure si obtenia uns quants francs addicionals– la interromp un so més frenètic, el del rock.
I un altre tipus de sales, cada vegada més grans, simplement per- què cada cop hi havia més públic. I perquè va néixer un nou consumidor: el jove.
Però llavors ningú tampoc no va predir que aquell Johnny Hallyday de 17 anys, teloner dels Beatles a l’Olympia, seria el seu símbol francòfon mig segle més tard.
Coses de l’espectacle, per culpa del rock, els mateixos chansonniers que havien despuntat a la Rive Gauche del telefilm es reuniran en un mateix armari amb els antecessors (Trenet per exemple), als quals ells van fer fora de l’escenari. Per reaparèixer, els uns i els altres, anys més tard.
Perquè cal dir que les modes giren. Trenet per exemple el va recu- perar un festival rocker, el Printemps de Bourges.
Al film, Gainsbourg ironitza sobre la irrupció dels anomenats
yeyé, aquests adolescents que udolaven rock o sonaven pop: “L’art –lamenta– va ser desallotjat pel comerç”. Ell, en qualsevol cas, ho va entendre de seguida: se’n va anar a Londres a gravar amb músics anglesos, es va deixar rebatejar Gainsbarre pel seu nou públic rocker i va guanyar –i va gastar– fortunes. I, Pigmalió, va fer cantar Jane Birkin, Brigitte Bardot i Vanessa Paradis.
Gràcies a la nova i sostenible celebritat de la capital francesa, les editorials s’han inflat a editar i reeditar llibres amb la paraula París al títol. Per això, el 30 de desembre, per veure si la nit havia sobreviscut i si l’anomenada generació Bataclan va tornar on acostumava a anar, Le Figaro Magazine va publicar sis pàgines, firmades pel crític literari Frédéric Beigbeder, novel·lista, fundador del Caca’s Club al mític Castel i autoritat en noctambulisme.
A propòsit precisament de la reedició de més èxit, la del París era una festa, de Hemingway, l’article subratlla una característica peculiar. “París és l’única gran ciutat del món –assegura Beigbeder, colze freqüent a les barres de bars, des de Nova York fins a Moscou– on els bars duren dècades i fins i tot segles. Si Hemingway tornés podria tornar a freqüentar el Dôme, La Closérie des Lilas o el Sélect a Montparnasse. Com el 1920. A París li retreuen que sigui un museu. Per mi, això li afegeix poesia”.
Hi ha petites modificacions. Beigbeder visita la llegendària llibreria Shakespeare and Company, que acaba d’afegir bar. O el nou Amis, a Odèon, al soterrani del qual, cova de l’antic convent dels Cordeliers, va ser on “Robespierre, el 1791, va concebre la divisa francesa: llibertat, igualtat, fraternitat.”
Beigbeder no passa pel Petit Journal Montparnasse. Però si ho fes, podria reviure els anys vint, quan els soldats americans endarrerits van introduir el jazz. Cada nit, se sopa amb saxo i bateria.
En fi, per filar molt prim, i evocar Papa Hemingway, al març reobre, després de 42 mesos d’obres i 227 milions de dòlars, l’hotel Ritz. I el seu Bar Hemingway, per descomptat.
“París es l’única gran ciutat on els bars duren dècades i segles i tot”, diu Beigbeder, autoritat en noctambulisme