La Vanguardia (Català-1ª edició)
Àngels Barcelona presenta l’obra d’Im Heung-soon premiada a Venècia
‘Factory complex’ documenta l’explotació laboral de la dona a Corea
La galeria Àngels Barcelona presenta per primera vegada en una galeria l’obra d’Im Heung-soon (Corea del Sud, 1969), l’artista que va obtenir el Lleó de Plata a l’última Biennal de Venècia. L’exposició consta de dues parts i es pot contemplar com una sessió doble de cinema, o de vídeo, que ja és gairebé el mateix: el mateix art audiovisual.
La visita completa de la mostra dura dues hores aproximadament. La primera part és una projecció del llargmetratge premiat a Venècia Factory complex (2014), i la segona és un vídeo recent – Reincarnation ( 2015)– que es projecta a doble pantalla en dues parets perpendiculars, en un racó de la sala. Aquest últim contraposa dues maneres de sentir les conseqüències traumàtiques de dues guerres diferents (la del Vietnam i la de l’Iran i l’Iraq). És un exercici interessant, a voltes histriònic i dramàtic i a voltes subtil en la seva manera de fer servir el paisatge de la selva i del desert com a element expressiu.
Tot i això, és el documental Factory complex l’obra que mereix especial atenció. El seu visionament em sembla necessari, tant com el d’altres documentals anteriors que aconseguien anar a fons en qüestions històriques i socials fonamentals, com per exemple el llargmetratge Videogramas de una revolución (1992), de Harun Farocki i Andrei Ujica, sobre la caiguda del tirà romanès Ceaucescu; el més curt Noche y niebla (1955), d’Alain Resnais en col·laboració amb Jean Cayrol i Chris Marker, i el llarguíssim metratge (unes deu hores) Sho- ah (1985), de Claude Lanzmann.
En aquest cas el tema no és –com en els esmentats– ni la revolució televisada en directe ni el genocidi o humanicidi perpetrat pels nazis, sinó l’explotació laboral en alguns països asiàtics, i especialment l’explotació industrial de les dones a la Corea del Sud del “miracle econòmic”. És clar que els miracles no existeixen, i tampoc els econòmics. A la Corea jeràrquica, patriarcal, postmedieval i neoliberal dels anys setanta del segle passat, els grans beneficisguts mitjançantper a algunsel van patimentser obtin-de molts i de moltes, tal com va passar al segle XIX, quan alguns europeus “civilitzats” tenien esclaus a les colònies i enviaven nens a les mines i a les fàbriques.
A les nombroses entrevistes a dones treballadores que apareixen a Factory complex se’ns informa d’unes condicions de treball indignes, inhumanes, inacceptables,
existents a la Corea del segle passat, però també a les seus cambodjanes de fàbriques coreanes actuals. No es permetia, per exemple, que una dona amb la menstruació pogués perdre un minut per anar al lavabo per motius d’higiene.
Per desgràcia, no són fets superats, i fotoperiodistes com Kim Manresa, Samuel Aranda o Fernando Moleres poden testimoniar que aquesta explotació inacceptable continua avui, i que l’exerceixen contra nenes i noies asiàtiques algunes marques occidentals de gran renom.
Factory complex ens informa –amb el suport de documents de l’època– de les manifestacions obreres i de la seva violenta repressió. El pitjor, amb tot, eren les condicions de treball tòxiques i letals, que van provocar leucèmia, caiguda dels cabells i càncer en treballadores d’una empresa de perruques i de la coneguda firma Samsung, que més tard, després de moltes protestes, va rectificar.
Aquesta obra d’Im inclou, com les pel·lícules del director japonès Yasujiro Ozu, moments o inserts que signifiquen un marc més general, de vegades una sortida poètica. Però l’única cosa meravellosa d’aquest documental és pensar que els qui van explotar d’aquesta manera tantes treballadores possiblement no van sospitar mai que el fill d’una d’aquestes obreres, de nom Im Heung-soon, tindria un talent i una claredat expressiva fora del comú per a la realització de documentals audiovisuals. I accés a una projecció internacional. Àngels Barcelona. Pintor Fortuny, 27. Fins al 22 de gener.