La suspensió de la incredulitat

No dec ser l’únic pare a qui ha tocat revisar la saga de La guerra de les galàxies amb els seus fills aquest Nadal. Ni dec ser l’únic que ha quedat fascinat per l’espectacle visual d’El despertar de la força, entenent que li deu més al geni de George Lucas que al talent de J.J. Abrams. No sé si és per la definició dels nous televisors. Però, amb el pas del temps, els efectes especials de les entregues més antigues de la sèrie han perdut versemblança. Les animacions a l’estil de Ray Harryhausen de L’imperi contraataca sorprenen per com es fan d’evidents a l’ull de l’espectador contemporani. Aquella mena d’estruç o camell pelut, blanc i brut que munta Skywalker abans de topar-se amb l’ós polar: quin ninot de fira més tronat! D’aquí vint o trenta anys, els efectes especials de les produccions actuals també faran figa. Però un no pot deixar de sorprendre’s de la caducitat dels artefactes generadors d’il·lusions.

Hi pensava mentre veia els dos derbis. Em va sorprendre el rigor tàctic i la disciplina de l’Espanyol. Han jugat els dos partits com un equip, molt concentrats, dinamitant la fluïdesa del joc del Barça a força d’ajuntar línies i marcar els jugadors creatius amb agressivitat. Però en un partit d’aquestes característiques el joc queda molt sovint interromput. I es posa en evidència allò que deia Juan Villoro: que el futbol, al llarg d’un partit, és una cosa que només es produeix de tant en tant. La resta del temps l’ocupa un concert de pífies que ens resistim a anomenar futbol: la passada no arriba al destinatari previst, l’error en un control de pilota arruïna les infinites possibilitats d’un contraatac, els jugadors s’encaren amb l’àrbitre... La majoria de les vegades, sigui quin sigui, l’obstacle in-

El Barça ha deixat de ser una meravellosa minoria i la Lliga espanyola s’ha convertit en un espectacle global

terromp el ritme exacte de la frase perfecta que sempre vol ser una jugada. Generar afició al futbol en algú que no en gaudeix vol dir fer-li entendre que haurà de tenir paciència.

Qualsevol equip amb escassetat de jugadors tècnics mata d’exasperació els seus aficionats. Només quan el crac rep la pilota saben que aquella jugada arribarà una mica més lluny, generarà una mica més de perill, tindrà algun sentit. La resta del temps consisteix a esperar que la pilota li arribi als peus.

En l’època que sortíem del cinema amb els ulls esbatanats per la imaginació de Lucas, el Barça jugava malament. Però corregíem les deficiències dels efectes especials i acceptàvem el futbol a ratxes per una mena de fe, perquè volíem creure, perquè no hi havia res més o perquè era molt fàcil entabanar-nos. També érem una meravellosa minoria, llavors. El Barça ha deixat de ser-ho i la Lliga espanyola s’ha convertit en un espectacle global a mesura que ha anat sumant minuts de futbol en cada partit.