La gestió de l’adrenalina

HUMANS. Després del punt àlgid de motivació que el Mundial de Clubs va suposar per al Barça, era previsible –i comprensible– que la tensió caigués després de l’aturada nadalenca. Un partit sense fluïdesa contra el Betis, que només va poder encarrilar arran d’un penal inexistent, i una primera part de baixa intensitat a Cornellà, que va ser penalitzada amb l’empat malgrat la millora després del descans. En canvi, i just com a conseqüència de la mala digestió del derbi de Lliga, el Barça va sortir hiperexcitat al partit de Copa. I això tampoc no li convé, perquè l’excés d’ímpetu provoca pèrdua de precisió, excessiva verticalitat i falta de control de la situació. Només Iniesta va calibrar bé el terme mitjà de revolucions que demanava la situació.

La falta d’estímuls immediats –títols o partits grans– de l’inici d’any fan que el Barça visqui en una muntanya russa d’adrenalina: massa o massa poca. Luis Enrique ha d’estabilitzar la motivació dels seus. Saltar al camp pensant que els partits es guanyen caminant és arriscar-se a una nova fuita de punts que el Barça, a la llarga, no es pot permetre.

LA MILI D’ARDA. De la seva qualitat ningú no en dubta, però el seu debut va confirmar el que costa adaptar-se al llenguatge del Barça, sobretot si ets migcampista. A la primera part se’l va veure tan voluntariós com perdut, fins al punt que diversos companys li van donar indicacions posicionals. Després del descans, quan el Barça va ser més acadèmic, va millorar. Arda genera il·lusió perquè és l’únic reforç significatiu respecte de la temporada passada, però necessita temps.

PEÑARANDA. El jove veneçolà és el principal perill del Granada, per la seva eficàcia –4 gols en 7 partits de Lliga– i atreviment. Amb el veloç Success formen una davantera interessant. Tot i això, la falta de qualitat al mig del camp i els dubtes al darrere –Sandoval ha canviat a defensa de 5 sent el segon equip més golejat– redueixen l’amenaça si el Barça aconsegueix impedir els seus contraatacs.