La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bàsquet, com canviar cromos
Tim Duncan trenca les normes en un món en canvi continu: fa 18 anys que juga amb els Spurs
Mai no oblidaré el partit en què Michael Jordan i jo ens vam combinar per fer 70 punts; ell en va aconseguir 69. I jo, un.
Stacey King –Te’l diré d’una tirada. El quintet titular del Barça als anys vuitanta: Solozábal, Epi, Sibilio, Norris i De la Cruz. –... –I el del Madrid: Corbalán, Biriukov, Iturriaga, Fernando Martín i el gegant Romay.
–Tu t’has empassat molt de bàsquet. –No cal que ho juris, Epi. Començo a sentir-me com un friqui, però ja no em deté res:
–Espera, que continuo. La Penya: Rafa Jofresa, Montero, Villacampa, Margall i Jiménez.
Aixeco la vista i descobreixo que Epi (Juan Antonio San Epifanio, 56), assegut a l’altre costat de la taula, em mira amb cara de pòquer.
Intrigat, aquest fenomen del bàsquet intenta esbrinar on vull arribar. No m’aturo: –I ara, la cirereta. Epi: tu feies 25 punts per partit. Berkovitz els ficava per a Israel. Riva, per a Itàlia. Els grecs tenien Gallis. Els soviètics, Rimes Kurtinaitis. Els alemanys, Schrempf. Els francesos, Dacury. Els iugoslaus, Drazen Pe- trovic... –Bé, bé, i...? –Ho sento, Epi, però no podré donar-te el quintet del Barça actual. Conec Navarro, i poca cosa més. Del Madrid em sonen Rudy, Llull i Sergio Rodríguez. Del Joventut, ni idea. Què està passant? Els canvien com cromos!
Epi retrocedeix, s’acomoda a la butaca. Es pren un temps abans de respondre. Ignora el xiulet del seu mòbil, l’avís d’un whatsapp. Aixeca el braç i llança la pilota:
–És veritat. Jo ho atribueixo a dues raons. A la nostra època no hi havia la dispersió d’oferta actual. Avui tens cent canals de televisió. Pots triar què vols mirar: golf, pòquer, pesca... Quan nosaltres jugàvem, l’oferta es reduïa a dos canals. Així que els que sortíem per televisió teníem molta més visibilitat.
Quantes vegades vaig veure aquest home jugar per televisió! “Vinga, Epi, vinga!”, vociferava amb els meus germans. Suàvem de nervis.
–A més, avui amb prou feines hi ha trajectòries llargues en un club. Els jugadors salten d’un equip a un altre. I molts, al final, acaben fent el pas definitiu a l’NBA. Sota aquests paràmetres, el més normal és que t’oblidis dels noms.
El fenomen, l’intercanvi de cromos, es dóna aquí, a Espanya. I a Europa (hi ha moviment continu al Maccabi, al CSKA de Moscou i al Panathinaikós). I també als Estats Units. Per quants equips ha passat LeBron James? I Pau Gasol? Amb tant moviment els perdem la pista. No els identifiquem amb un color.
Per aquest mateix motiu, la història de Tim Duncan (39) mereix un punt i a part.
Duncan va arribar el 1997 als San Antonio Spurs, el seu primer equip a l’NBA. I allà s’ha quedat. Duncan va ser la torre bessona de David Robinson als seus primers cursos. I membre d’un trident decisiu els últims anys, amb Tony Parker i Manu Ginóbili. Ha guanyat cinc anells de campió del món (així de pomposos són a l’NBA) i ha estat designat MVP de la temporada dues vegades. I al novembre va batre un rècord: va aconseguir 954 victòries amb un mateix club, una cosa que ningú no havia fet abans (fins ara, el rècord el tenia John Stockton i els seus 953 triomfs amb Utah).
–Aquests nord-americans treuen estadístiques de sota de les pedres –diu Epi.
BÀSQUET ESTATS UNITS 39 ANYS CINC ANELLS DE L’NBA DUES VEGADES MILLOR JUGADOR DE LA TEMPORADA
–Sí, però aquesta dada diu molt de Tim Duncan. El distingeix. El converteix en la marca d’identitat d’un club. Ve a dir-nos que serà difícil que el vegem jugar amb cap altre equip...
–També diu molt de la seva educació. Entenc que avui hi ha menys compromís amb la família, amb la parella, amb la feina –diu Epi–. Fem el que ens ve de gust i quan ens ve de gust. Penso que a la nostra època hi havia més compromís. Però també penso que Duncan es troba en aquesta línia de compromís. És un home molt professional, humil, treballador, bon company. Al vestidor es diuen meravelles d’ell. Mai no l’hem vist passar-se de la ratlla...
–Per aquest motiu, Duncan tampoc no té aquest aura que distingeix Kobe Bryant o LeBron James.
–Bé, hi ha molta diferència entre el nostre bàsquet i el que es practicava en aquella època. S’ha perfeccionat la condició física. Gairebé no treballàvem els factors de fortalesa i potència. Ara s’ha produït un canvi espectacular. El joc és summament físic, tot i que això el perjudica, el fa menys vistós. –Que bonic era veure el Doctor
J, Magic Johnson, Jordan, Bird... –Escolta, que també hi ha Stephen Curry. L’has vist jugar? És preciós! Tot un espectacle de plasticitat i velocitat.
Buscaré Curry al YouTube.
“Entenc que avui hi ha menys compromís a la vida; però Duncan és un cas a part, un exemple”, diu Epi