El Coiot i el Correcamins

Els estats d’ànim tenen molt a veure amb l’economia. Les certeses, tenir una idea més o menys compartida de cap a on van les coses, sempre ajuden. Per això les expectatives són clau. Malgrat que quan apunten a grans canvis, si no es materialitzen, poden acabar en una gran frustració. Un pensa que toca el cel però de sobte queda com suspès en l’aire donant grans gambades com el Coiot quan persegueix el Correcamins en els dibuixos animats. Fins que s’adona que no hi ha res a sota. I cau.

El gener del 2016 marcarà segurament un abans i un després de com hem viscut aquest camí cap a algun lloc en els últims anys. Catalunya i Espanya han estat escenari de processos (diferents en el temps i intensitat) que tenien per objectiu canviar les institucions. Això és important, perquè el bon funcionament de les economies depèn de la qualitat de les institucions. A Catalunya el catalitzador ha estat el desig de separació. Començar de zero. A Espanya, una diversitat de projectes reformistes.

Entre les causes que hi ha al darrere d’aquests processos: la penetració de la corrupció en les institucions, la demografia, els límits del model econòmic, la pèssima gestió de la diversitat nacional. Dels dos processos, el català pot ser que ja hagi entrat en la via morta. O en una fase de replegament que pot durar anys.

A Espanya no coneixem encara el desenllaç. Però les eleccions del 20-D han acabat en empat. Entre el que és vell i el que és nou. Entre la reforma i l’statu quo. Dels vectors del canvi, Ciutadans ha estat efectiu com a reactiu al secessionisme català però no tant com dreta reformista. I Podem ha de convèncer que és possible la política antiausteritat dins de la UE. Encara que el PSOE, el seu aliat imaginat, jugui tant en aquesta lliga com en la del vell i el nou (pensa tant o més a sobreviure que en reformar).

Tot això passa quan l’economia espanyola creix per sobre del 3%. No anirá molt més enllà. El relat oficial assegura que s’ha arribat aquí per les reformes aplicades. Però hi han tingut molt que veure les magnífiques condicions de l’entorn internacional (euro, petroli, BCE) i la relaxació fiscal aplicada per Rajoy en els últims mesos. L’FMI, inspirador d’aquestes reformes, admet (al seu informe d’abril) que encara que assoleixi el seu creixement potencial, Espanya no rebaixarà l’atur per sota del 16,5% sense més reformes. Quan ho va fer, històricament, va ser per una bombolla immobiliària de la qual encara en paguem les conseqüències.

L’anomalia espanyola, per tant, persistirà. I no s’entreveu projecte ni lideratge que la reverteixi.

Tornant al Coiot de la televisió. Malgrat les clatellades, el Coiot sempre s’aixeca i torna a intentar-ho. Però la realitat no és tan agraïda. Quan el que és vell no deixa pas al que és nou, les energies s’esgoten i la incertesa acaba sovint en desencant. I en l’economia, moltes vegades, això vol dir estancament.

Quan el vell no deixa pas al nou i l’statu quo impedeix l’arribada del canvi, l’economia s’estanca