Manhattan atreu els vius i els morts

El cel, si és que existeix, és a Nova York. A la cantonada. O almenys així ho venen.

La Gran Poma es caracteritza per la mudança sense fre. Uns que vénen i uns altres que se’n van. Cada dia. N’hi ha que resisteixen poc –no li troben el gust al fruit de l’arbre del bé i el mal– i n’hi ha que, embadalits pel paladar, s’hi queden per sempre i més enllà: en l’eternitat.

Fa unes setmanes va aparèixer un anunci. “Obertura de les catacumbes”. L’esdeveniment el convocava la basílica de St. Patrick’s Old Cathedral.

És cert que aquest temple –segona església catòlica a Manhattan i primera catedral de l’arxidiòcesi de Nova York– té el seu recorregut. Són 200 anys acabats de complir al cor de l’illa, a l’ara anomenat barri de NoLita (Nort of Little Italy, enclavament italià avui controlat per xinesos). Però d’aquí a pensar en el concepte clàssic de catacumbes hi va un bon tros.

Doncs sí. El lloc no deixa de ser una volta subterrània. A les parets se succeeixen nínxols que daten des de principi del XIX. Acullen difunts de la parròquia, siguin religiosos o de l’alta societat.

En realitat, aquest passeig pel costat ocult de la història no és més que una operació comercial a l’ús. En lloc d’oferir un pis, brinden espais per dipositar les urnes amb les cendres del difunt. “És l’única solució per esperar la resurrecció al cel de Manhattan”, diu el guia.