‘NO HAY NICHO PA’TANTA GENTE’

Com repeteix la tornada de la cançó a ritme de salsa: “No hay cama pa’tanta gente”.

L’expert guia de la vella catedral de Sant Patrici només canvia una paraula, nínxol per llit, durant “la visita a les catacumbes”.

Encara que la basílica disposa de cementiri a l’exterior, les normes impedeixen de fer enterraments (perill de contaminació de l’aqüífer i altres afers sanitaris, informa) en terrenys reciclats o nous.

Manhattan ha quedat petita per a tants pretendents a gaudir la perpetuïtat dins dels seus límits. Però en aquest temple han trobat la solució. Estan adaptant l’extensió subterrània per acollir un ampli recinte compartimen- tat–en diuen columbarium– on dipositar les cendres. A 3.000 dòlars “l’aparcament”.

Davant les reticències cristianes a la incineració, el fullet publicitari subratlla l’aprovació vaticana. Remarca, com a manera d’assolir la plena tranquil·litat, la cura amb què s’ha de fer la crema i el dipòsit de l’urna “en un lloc sagrat”.

Malgrat que l’opuscle no ho indica, potser per excessivament terrenal, reposar en aquest lloc aporta un cert sentit llegendari –en aquesta zona lluitaven els gangs de Nova York–, cinematogràfic –en aquesta basílica es van rodar escenes d’El Padrí– i de modernitat: al costat del Soho.