La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Merlí mostra problemes que el sistema educatiu obvia”
Ell es defineix com un solter vocacional. No es tracta de Merlí Bergeron, el professor de filosofia de l’institut Àngel Guimerà de la sèrie d’èxit de TV3, sinó de Francesc Orella, l’actor que l’interpreta. Amb 58 anys es troba en un dels millors moments de la seva carrera gràcies a un paper que reconeix que ni tan sols havia d’interpretar ell. I és que no para. Quan no prepara una obra de Shakespeare per al teatre Akadèmia, és a Madrid rodant un paper per a l’eterna Cuéntame. Però toca conèixer l’home que hi ha darrere Merlí, un paper que reprendrà a la primavera quan comenci el rodatge de la segona temporada.
Va ser un bon alumne? Ni era un crac ni tampoc un manta: anava passant els cursos. Les ciències se’m feien dures, mentre que m’agradaven les assignatures humanistes com la història, la literatura i la filosofia.
Com eren els professors? Vaig estudiar als escolapis de Diputació als seixanta i els setanta. Tenia capellans i tot era molt diferent. Ens ensenyaven matèries com Formación del Espíritu Nacional, i “del catalán ni hablar” fins a COU. Però també tenia un professor de literatura i llengua espanyola que era un cinèfil i que organitzava un cinefò- rum cada divendres. Projectàvem una pel·lícula i llavors la debatíem. Així vaig conèixer Buñuel, Truffaut, Kubrick, Ingmar Bergman...
Què va aprendre de Formación del Espíritu Nacional? Res. Servia per agafar consciència dels conceptes d’Espanya, pàtria i Estat. Però els professors es feien un embolic quan preguntaves per la dictadura. No era ni una república ni una monarquia i no sabien com sortir-se’n perquè no podien dir la paraula dictadura.
En quins aspectes més han canviat els temps? Hi havia més respecte per la figura del professor. Ara, en canvi, els alumnes han agafat més drets i el tracte és de tu a tu. Això fa que molts estiguin molt envalentonats. S’encoratgen entre ells i creuen que poden tractar malament els professors. Per això hi ha moltes baixes per depressió.
Hi havia bullying ? Diria que érem més dòcils, però aquestes coses malauradament sempre han passat i falta molt per fer. I sí, hi havia algun alumne conflictiu que ens feia putades.
Els seus companys de Merlí li han fet classes?
Ells ho tenen molt fresc, això. Saben com es comporten els xavals a la classe i tots han estat un encert. Són grans professionals, companys entre ells i d’una gran versatilitat. L’actor Isaac Alcayde va fer una gran feina fent-los de coach dos mesos abans. Van sortir junts, van anar de colònies i així en el rodatge es va notar una complicitat des del començament. I entre tots m’han donat una canya i una energia brutals. Jo he après molt d’ells i crec que ells han après molt dels més adults.
S’imaginava l’èxit de la sèrie? Quan rodes mai saps què passarà, però ja vèiem que el material era molt bo. Una de les grans virtuts és que ha reunit pares i fills per parlar dels problemes dels joves i de l’ensenyament. Té un punt àcid, crític, d’humor, moments tendres i sobretot problemes reals als quals el sistema educatiu ha girat l’esquena. Merlí és que s’hi fot de ple, els posa sobre la taula a partir de la filosofia i amb un llenguatge molt real.
“Els actors més joves de la sèrie m’han donat una canya i una energia brutals; n’he après molt”
De paraulotes no en falten... S’ha criticat que el meu personatge és molt malparlat, però és que es parla així. No hagués estat creïble que els nois i noies parlessin amb un català escaient. Això els joves ho veuen proper, s’hi poden sentir reflectits i fins i tot a alguns els incomoda.
S’assembla a en Merlí? Doncs en un principi Lluís Homar havia de ser en Merlí i al final no va poder per altres projectes, i jo havia d’interpretar el director d’institut. I, sincerament, quan vaig llegir el guió em vaig veure més en el paper d’en Merlí: tenia uns trets més propers als meus.
Això vol dir que és un vividor? Jo sóc un currant! Però m’agradava que és un personatge desconcertant, imprevisible i contradictori, amb vocació per l’ensenyament però gamberro i immadur amb les dones. I també és veritat que m’agrada gaudir de la vida a la meva manera i sóc bastant hedonista.
Quins són els seus plaers preferits? Els que agraden a tothom. M’agraden els plaers físics com el sexe, el menjar i un bon vi. Però també m’agraden els plaers intel·lectuals: gaudir de l’art, de la natura, viatjar... i la lectura m’omple molt. M’agrada donar voltes a les coses. En això m’assemblo a un professor de filosofia.
Està pendent de l’IVA cultural? Deien que potser el canviaven per qüestions electorals però segueix al 21%. Ens ha fet molt de mal.
S’ha notat a les sales? Sí. Per sort aquí el teatre té bona salut i tenim bon nivell dins dels paràmetres espanyols. Tot i això, hi ha clixés que han quallat molt com que el teatre és car sense tenir en compte com costa d’aixecar un projecte i el que aporta. També entenc que el poder adquisitiu espanyol no ajuda i per això ens fot el 21%.
Gairebé han hagut de fer pedagogia... La dreta espanyola ha situat la cultura com un bé més, quan és un aliment de l’ànima i del creixement de les persones. Des de l’escola ja s’ha d’ensenyar a valorar l’art perquè els nens seran més persones com més amor per la cultura hagin après. És una manera d’estar obert davant el món, una actitud davant la mort i davant la vida. Però Espanya pateix un retrocés de molts anys de dictadura. Venim d’on venim i això es nota. I a sobre tenim uns governants que es passen la cultura pels collons...
Tant els de Catalunya com els d’Espanya? No. A Catalunya sempre hi ha hagut interès per la cultura per part dels governants. Però el poder polític que ha tingut sempre Espanya ha considerat la cultura com una cosa denostada: “Vigileu, que els artistes són gent perillosa”. La gent de la cultura som tots rojos, bohemis, promiscus i protestons. Aquesta mentalitat va a menys, però encara roman en alguns cercles.
Té esperança de cara el futur? Sí, però cal mobilització. Els artistes lluitem individualment: falta consciència de col·lectiu perjudicat. Aquí convé una vaga general: cinema, televisió, música, teatre, llibreries, museus, estudis de doblatge... Des del 1977 no hi ha hagut cap mobilització d’aquestes característiques!