La Vanguardia (Català-1ª edició)
Magues i dones
Anava jo pel passeig Sant Joan de Barcelona, pensant amb el vi que m’han prohibit, quan se’m va acostar una dona de mirada intel·ligent que em va dir: “Escrigui sobre la nova moda de disfressar les dones de reines magues. I no em refereixo només a allò de València. Escrigui que a les dones ens està costant molt de lluitar pels nostres drets i alguns alcaldes i alcaldesses sembla que creuen que a la dona se l’ajuda disfressant-la de reina maga. L’únic que no necessitem les dones són més cavalcades o carnavals”.
València, segons el pasdoble de José Padilla, és la terra de les flors, de la llum i de l’amor. I sempre, segons aquest pasdoble, les dones valencianes tenen “de les roses, el color”. Després ve allò de la tarongina, l’horta, la barraca, el riu Túria i la passió, però crec que ja n’hi ha prou. Doncs bé, va ser a l’Ajuntament de València on l’alcalde, Joan Ribó, va rebre fa uns dies les protagonistes d’una cavalcada laica: les Magues de Gener. La cosa ressuscitada, les tres magues, va ser al seu dia un invent breu i republicà que va consistir a substituir Melcior, Gaspar i Baltasar per la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. Alguns d’aquells menjacapellans amb el seu anticlericalisme primitiu, incendiari i sagnant van facilitar la victòria de Franco, es van carregar els Reis d’Orient i van apostar pel lema de la tercera revolució francesa, la del 1848. Perquè, suposo que l’alcalde de València ho sap, en la primera Revolució Francesa, la del 1789, hi va haver diversos lemes. Però és igual. Els lemes o les promeses serveixen per incomplirlos. I això va ser el que va passar en la primera Revolució Francesa. L’únic que volien aquells burgesos francesos que presumien de revolucionaris era substituir els aristòcrates. I a això es van aplicar.
Que certs republicans, per exemple l’encara presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell o l’alcalde de València, Joan Ribó, tinguin tanta pressa republicana és una cosa que inquieta perquè en aquest país els qui més mal van fer a les repúbliques espanyoles van ser alguns republicans. Inquieta, perquè aquesta nova gent, que en comptes de parlar dels problemes reals de la ciutadania ens parla del solstici d’hivern i de la Revolució Francesa, no ens consulta i aquesta és la millor manera de posar fi a una república abans que es proclami. Passa que, amb les seves presses, aquesta nova gent demostra, sense pretendre-ho, allò que serien capaces de fer-nos si realment arribessin a manar en plenitud. Per això celebro la resurrecció política de les Magues de Gener. Com també celebro l’anomenada Fira de Consum Responsable i Economia Solidària que Ada Colau ens va muntar a la plaça de Catalunya per substituir a la pista de gel. Encara que, potser pensant en els nens, que tenen dret a ser nens, és a dir, a tenir il·lusions i somnis, hauria de moderar el meu entusiasme. L’adoctrinament disfressat de pedagogia pot des- fer fins i tot el nen més alegre.
Molt millor que la resurrecció política de les Magues de Gener va ser l’exposició Dones visibles invisibles, que fins fa uns dies podia veure’s a la Casa Elizalde. En aquesta exposició, dones com la gironina Teresa Pérez Millán, que durant molts anys va ser modista sastre de dones a Santa Eulalia, explicaven la seva experiència laboral i personal en la qual de vegades apareixia l’Església més ferotge, que mai no estava del costat de la dona.
Entre màquines de cosir Wertheim, Alfa o Singer; entre didals, tisores, agulles, botons, teles, etcètera, modistes com Teresa confeccionaven vestits que després portaven les burgeses barcelonines. Però llavors, quan aquelles burgeses adquirien anualment 20 o 30 vestits i diversos abrics, les modistes com Teresa eren invisibles. Llavors l’única que sortia a les fotos era Bibis Salisachs, que en certa ocasió, descalça i rossa, em va confessar que li hauria agradat dinar amb Lucrècia Borgia. I jo la vaig entendre. La veritable Lucrecia, a qui la llegenda atribueix alguns enverinaments, va anar molt diferent de com l’han descrit alguns. Però parlàvem de Teresa Pérez Millán, dona amb empenta, dona capaç en una Espanya amb massa mascles, que va acabar tenint un taller propi on treballaven 27 modistes. I d’aquest taller en va sortir, entre d’altres, el vestit de núvia que duia la filla de Johan Cruyff.
La presència de velles màquines de cosir a l’exposició Dones visibles invisibles, sobretot la Singer, em va obligar a pensar en les dones de la meva família i en alguna veïna. I sí, totes elles eren invisibles. Però jo les veia.