La Vanguardia (Català-1ª edició)
La riallada popular
Fa anys li van preguntar en una entrevista com definiria la paraula fistro, i va contestar: “És una paraula planetària i com que jo sóc gèminis (sic), procedeix d’una galàxia del 1801. Khaal”. Gregorio Esteban Sánchez Fernández, molt més conegut pel gran públic com a Chiquito de la Calzada, és avui un home retirat dels escenaris però que encara no ha perdut la gràcia, malgrat els seus 82 anys llargs.
Bromista a tota hora, humorista imitat i copiat, inesgotable en la seva gràcia a dojo, Chiquito de la Calzada passarà a la història com el creador d’una sèrie de paraules i expressions que s’han incorporat de manera definitiva al cabal idiomàtic espanyol. Pocs ciutadans hi haurà que no hagin utilitzat en alguna ocasió termes com fistro, pecadorr, cobarrrde, condemor o expressions
com no puedor, diodeno vaginarl, o hasta luego, Lucas, les més famoses de l’idioma de Chiquitistán.
La vida de Gregorio Sánchez Fernández, “cognoms que denoten la meva ascendència russa”, com assenyala, és una història de treball i esforç des dels seus primers anys. Va néixer a la humil barriada malaguenya de la Trinidad, en un lloc conegut com la Calzada de la Trinidad, d’on li ve el nom artístic que va escollir. Als vuit anys va pujar per primera vegada a un escenari a Madrid, la ciutat on la seva família va haver d’emigrar per guanyar-se el pa. Va començar com a cantaor de flamenc al teatre Calderón o a La Latina madrilenya. La seva biografia també inclou una estada de dos anys al Japó.
A Chiquito de la Calzada l’èxit li va arribar quan la sabia llarga. El 1994, als 62 anys, el programa d’humor Genio y
figura d’Antena 3 el va catapultar a la fama, en la qual va estar instal·lat més d’una dècada. La tirada mediàtica de l’humorista es va mantenir durant tota la tardor d’aquell any i va contribuir decisivament que l’emissora s’alcés amb el lideratge de l’audiència, per sobre fins i tot dels esdeveniments esportius. A l’octubre, una emissió recopilatòria dels acudits de Chiquito va superar al mig milió d’espectadors a la transmissió d’un partit de futbol europeu del Reial Madrid.
Mestre de l’humor surrealista, màquina d’explicar acudits, la seva fama va arribar a ser un fenomen a Espanya i es va convertir en el protagonista de tres pel·lícules de pobre argument (al cap i a la fi era el menys important), rodades únicament per beneficiar-se de l’atractiu que tenia entre el públic. Aquí va arribar Condemor, pecador de la pra
da (1996), Brácula, Condemor II (1997) y Papá Piquillo (1998), que eren comèdies d’ínfima qualitat però que provocaven moltes rialles.
Les seves següents aparicions van ser uns cameos a El oro de Moscú (2003), de Jesús Bonilla, i a Franky
Banderas (2004), protagonitzada per Juan Luis Galiardo i María Barranco. La seva última participació cinematogràfica va ser en Torrente 5. Operación
Eurovegas (2014). Després, va arribar una discreta jubilació de les actuacions públiques i la consagració a gales, festes de poble i algunes festes privades.
En 2012 Chiquito de la Calzada va rebre el cop més dur de la seva vida amb la mort de la seva dona, Josefa García Gómez, amb qui feia més de cinquanta anys que estava casat. Pepita, com la coneixia tothom, va ser l’esposa però sobretot la companya de tota la vida i, encara que no tenien fills, la parella era considerada un clar exemple d’inseparables. En una entrevista al diari La Opinión
de Málaga, l’humorista assegurava que “cal malgastar molt art i molt afecte perquè un matrimoni duri tants anys”, i recordava com va conèixer Pepita durant una actuació: “Quan vaig veure aquesta dona a primera fila em vaig dir: ‘¡Hasta luego, Lucas!’, aquesta ja no se m’escapa”.
De pare electricista, situació de la qual va heretar aquests moviments espasmòdics que semblaven la conseqüència d’invisibles descàrregues elèctriques, Chiquito de la Calzada era humorista les vint-i-quatre hores del dia. Des que es llevava, caminava en bata per casa parlant sol i preparant els seus acudits, als quals només era fidel a l’inici, ja que després improvisava sobre la marxa. Inigualable en el seu peculiar sentit de l’humor, malgrat els múltiples imitadors que li van sortir, Gregorio Sánchez sempre ha confessat la seva admiració per Cantinflas: “M’agradava el seu art i aquests moviments que feia amb el culet”.
Fa uns dies, la Junta d’Andalusia va lliurar a aquest humorista el premi Toda una Vida, que reconeix aquelles persones més grans de 60 anys que s’han distingit per la promoció, prevenció, protecció o defensa dels drets humans.
L’humorista, que va popularitzar un idioma propi, gairebé no es deixa veure des de la mort de la seva dona el 2012