La Vanguardia (Català-1ª edició)
Djokovic regna per sisè cop a Austràlia
El número 1 guanya la seva sisena corona a Melbourne i el seu onzè títol de Grand Slam
Intocable. Novak Djokovic dispara l’ace que li dóna el seu sisè Open d’Austràlia i el seu onzè títol del Grand Slam, i tanca el puny amb la normalitat de la rutina. No es posa a plorar, ni cau de morros sense explicar-se el per què. Simplement sap que és el millor. Sense discussió. El serbi s’imposa en 2 hores i 53 minuts a un Andy Murray desmoralitzat. El seu rival el venç en tres mànegues –6-1, 7-5 i 7-6 (3)– sense sobresalts. Sense obligació de fer servir el seu joc extraordinari. El serbi continua ascendint a l’Olimp del tennis, amb l’objectiu de ser el Zeus de la raqueta.
Si el primer set semblava vital per a Murray, l’escocès va ser un simple espectador de la insultant superioritat del número 1. Perquè si bé Djokovic es va enfrontar a una bola de break en el joc inicial, la va salvar amb un revés creuat impossible per després neutralitzar els nervis amb una sacada directa i un altra guanyadora. Després va ser un tsunami. Quatre jocs, dos breaks inclosos, en els quals el serbi va fer el que va voler. Va variar velocitats, altures i tempos. Va pressionar el segon servei del seu rival fins a la humiliació, i va deixar en evidència la debilitat més visible de Murray quan s’enfronta a la seva bèstia negra. I, sobretot, no va permetre que a l’altre costat de la xarxa hi hagués possibilitat de reacció, ja que es va endur 18 intercanvis de menys de quatre cops. Ràpid. Vertiginós. Millor.
Encara que el de Dunblane va evitar el 6-0 amb un joc pietós de Nole, no va poder esquivar un dolorós 6-1 en mitja hora. Vist i no vist, la seva millor garantia per tenir opcions es va esvair ràpidament. El partit s’havia pràcticament acabat.
El nivell d’exigència que té Djokovic fa que quan falla un cop sense transcendència en el primer punt del segon set a la restada, es lamenti com si fos una bola de break en contra. El nivell del desplegament físic del número 1 fa que en aquest mateix joc s’obri de cames en un punt a priori perdut per treure’s un passing antològic. De goma, Nole s’estira i encongeix com convingui. No necessita estar al 100% cada segon, no s’ha de forçar al límit en cada inhalació. Mentrestant, Murray gemega i gemega al servei, ofegant-se en els seus errors i en els cops magistrals que no pot frenar. Si serveix l’escocès, els jocs són eterns. Si ho fa el serbi, són expressos.
Serà 1 hora i 20 minuts de segon parcial en què el número dos del món entreveu per primera vegada una petita esquerda en l’armadura del rei. Un indici de nervis. Encara que li llança tot l’arsenal possible –boles liftades, revesos tallats, línies, smashes–, es desposseeix de laments i eleva l’agressivitat, Murray xoca contra un mur. Perquè avui dia, Djokovic és més fort, més àgil i més poderós que ell. I el que és pitjor: no li fa falta la seva millor versió per a això.
Després del primer mes del 2016, el dominador absolut del circuit envia un missatge a la resta dels seus rivals. Ha apallissat Rafael Nadal a Doha; ha comès 100 errors no forçats en uns vuitens grisos contra Gilles Simon, i tot i així, ha guanyat aquest duel; ha humiliat Roger Federer en semifinals i ha destrossat, sense pietat, Andy Murray a la final. Sense compassió.
“Seria molt arrogant pensar que estic per sobre d’ells i estic segur que el karma em clavaria una bufetada. No vull això”, confessava el serbi. Però la veritat és que els dos que va perseguir des de l’ombra, sempre desprestigiat en la comparació, els mira des de la llum amb 11 corones de Grand Slam, igualant Rod Laver i Bjorn Borg, a qui considera llegendes. Amb aquell amb qui va créixer, el seu rival ahir a la nit, li va negar la glòria a Melbourne per quarta vegada. Són cinc finals perdudes per a Murray i sis títols a Austràlia per a Djokovic, que empata amb Roy Emerson. Murray és a anys llum.
“No dono res per garantit encara que hagi guanyat quatre dels últims cinc Grand Slam”, reconeix sense ostentacions. Però avisa: “Estic jugant el millor tennis de la meva vida”.
En aquest inici del 2016 el serbi, intractable, ha apallissat Nadal, Federer i Murray “Estic jugant el millor tennis de la meva vida, encara que no dono res per garantit”