La Vanguardia (Català-1ª edició)
Allò que el Rei pot fer
Encara no se sap qui estarà en condicions de ser investit president del Govern, i per això el paper del Rei ha cobrat una rellevància especial. Potser és útil recordar quins són els seus deures constitucionals concrets, així com les obligacions genèriques que es deriven de la seva posició en el règim parlamentari que ens governa.
Fixem-nos en dos preceptes de la Constitució (CE). El primer és l’article 99.1, del qual només hem vist una part: la que es refereix a les trobades amb líders polítics. En efecte, el Rei ha dut a terme ja una ronda de consultes amb els líders dels grups polítics amb representació parlamentària. Sense èxit, de manera que, ara per ara, no sembla que hi hagi un candidat viable.
El Rei ha obert una nova ronda de consultes, en espera que les forces polítiques facin els pactes indispensables per assegurar la majoria necessària per a la investidura. No se sap quan poden arribar aquests pactes, ni tan sols si es produiran, de manera que és convenient recordar l’incís final de l’art. 99.1 CE: el Rei “a través del president del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern”. El cap de l’Estat té el deure, i no només la facultat, de donar un nom. No ha de ser necessàriament el d’un parlamentari. Ha de ser el d’una persona que compleixi amb els requisits que la llei del Govern imposa al seu article 11: ha de ser una persona de nacionalitat espanyola, major d’edat, amb possibilitat d’exercir els seus drets de sufragi i que no estigui inhabilitada per a l’exercici de càrrecs públics per sentència judicial ferma.
Com que això obre molt el nombre de candidats possibles, la situació ens porta a un altre precepte constitucional, per ponderar el grau de discreció de què disposa el monarca. A l’art. 56.1 de la CE s’indica, amb una expressió de sonoritat vuitcentista, que el cap de l’Estat “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions.” Això s’ha d’interpretar com la facultat i el deure de buscar solucions als conflictes polítics, sempre amb l’objectiu que la vida de les institucions es desenvolupi conforme al que preveuen les normes que les regeixen. Al Rei no se li dóna cap poder amb efectes jurídics. S’avala la seva auctoritas i es legitima la seva capacitat d’influir, i no de decidir fora del que la mateixa Constitució li permet. Per aquesta raó no és possible, al meu entendre, que el Rei per si mateix pugui dissoldre el Congrés si no troba cap candidat. La dissolució no és en mans del Rei. La decisió podria prendre-la un president del Govern en plenitud de les seves funcions (art. 115.1 CE), cosa que ara no és el cas. O bé, i tornaré a aquesta qüestió, les cambres són dissoltes automàticament pel Rei si, després de dos mesos des de la primera votació d’investidura, cap candidat no ha aconseguit els vots necessaris (art. 99.5)
Crec que en vista de la situació, en què no s’albira la formació de cap majoria per a la investidura, el Rei no pot quedar indefinidament passiu, en espera del que decideixin els partits. Per a ells no hi ha terminis de moment, però el monarca té el deure d’as- segurar el funcionament regular de les institucions. I està a les seves mans el fet que una de les incerteses s’elimini. En principi, el Rei pot decidir quan proposa el nom del candidat, però l’elecció del moment ha de tenir en compte la necessitat que les institucions funcionin. I no funcionen bé si en falta una que pugui actuar en la plenitud de les seves atribucions.
Per aquesta raó entenc que el Rei podria proposar un candidat a la presidència del Govern, fins i tot sabent que podria ser rebutjat pel Congrés. Com a mínim, el termini començaria a comptar, i sabríem que, com a mal menor, d’aquí dos mesos es torna la paraula al cos electoral. En tot cas, crec que serveix a la democràcia representativa.
En els règims parlamentaris, les cambres tenen dues tasques: una, la de representar la ciutadania; l’altra, inexcusable, també decidir sobre la formació del Govern. Si aquesta última funció no s’exerceix, es frustra una part fonamental de la democràcia actual: el govern del poble, pel poble, a través dels seus representants.
El Rei podria proposar un candidat a la presidència del govern, fins i tot sabent que pot ser rebutjat per les Corts