La Vanguardia (Català-1ª edició)
Poesia de postguerra
Adesiara rescata ‘L’arbre de foc’, el llibre que va obrir una nova via a la poesia catalana
Agustí Bartra va plasmar a L’arbre de foc, aparegut el 1946, el canvi experimentat arran de les seves experiències a la Guerra Civil i els camps de concentració, unes vivències que van canviar la seva visió del món: del compromís militant al valor de la humanitat.
L’editorial Adesiara segueix la seva tasca de rescatar les grans obres oblidades de la literatura catalana i publica per primera vegada a Catalunya en solitari i en edició comercial L’arbre de foc, que Agustí Bartra va escriure al seu exili mexicà el 1946. L’edició, que ha anat a càrrec de Sam Abrams, recull les correccions que el poeta va anar fent del text fins a l’estadi final, que va aparèixer a les obres completes del 1971, i inclou una petita explicació de la història de cada poema i les seves claus, un model perquè una edició de rigor filològic arribi al públic més ampli possible.
El llibre és fonamental, perquè suposa el nou punt de partida que dóna Bartra a la seva obra després de la catarsi que li va suposar la Guerra Civil (front d’Aragó i batalla del Segre) i el seu pas per tres camps d’internament (Sant Cebrià, Argelers i Agde), abans d’emprendre l’exili. Abrams destaca que Bartra escriu els primers poemes catalans moderns de guerra (havia llegit Whitman, Sasson i Owen) i camps d’internament. (“Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,/ però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,/cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com un au enfollida,/i faré ballar una ombra de parracs als murs de les vostres cases”). Abrams situa l’última secció de L’arbre de foc, El Poema de Rut, al costat d’Elegies de Bierville, de Riba, i Nabí de Carner.
El poeta, sempre segons Sam Abrams, després de la derrota republicana a la Guerra Civil, entra en una crisi profunda i es replanteja la seva obra literària. Què fer? Continuar com si res? Tancar un camí i tornar a començar de zero? Bartra escull una solució mixta: assumir elements de continuïtat, de rebuig i de novetat, explicar-se en el seu temps personal, històric i universal, i desenvolupar un profund sentit de l’alteritat. Ell, que era un jove tancat, de sistemàtica timidesa, després de la guerra s’obre. Sap del patiment i l’ombra, però evita el plany llagrimós i estima la vida sense deixar d’aspirar a la llum (“posa a la teva sang veles d’or/ i fes que la teva ànima sigui tempesta i port/. Deixa sempre , a tot vent, l’obscura porta oberta”). Experimenta la camaraderia, la fraternitat, cosa que el porta a veure els beneficis de l’alteritat, de l’amor, i veu la importància de rehumanitzar la humanitat. El paper de l’art, seria, llavors, per a ell, no l’art demagògic del realisme militant, sinó el compromís amb la marxa de la humanitat, però encoratjat per la consciència artística, un poeta de foc, no de joc, amb batec romàntic i ambició estilística.
Sam Abrams parla amb entusiasme de Bartra, un escriptor a qui considera que s’ha tractat injustament, per moltes raons, quan “hauria d’estar a primera fila, amb Carner, Riba, Foix, Joan Oliver, Espriu, Vinyoli, Brossa i Estellés”.
Agustí Bartra refunda el 1946 la seva poesia, després de l’experiència de la guerra i els camps d’internament Sam Abrams diu que la valoració de l’obra poètica de Bartra ha estat víctima de clixés acadèmics
En primer lloc, per la seva independència política: “Ell es considerava un humanista d’esquerres i quan va tornar de l’exili, al principi se li va fer molt cas, guanya el Riba, però com que no va voler comprometre’s amb cap partit i es va mantenir independent, encara que votés comunista, se’l va acabar oblidant”. En segon lloc, per prejudicis estètics. “Durant molts anys el van menysprear per considerar-lo un poeta whitmanià; ser whitmanià era un insult, algú que no toca de peus a terra, un eixelebrat, que crida a la plaça pública. Al final de la seva vida, aquesta influència va desaparèixer”.
I finalment, sosté Sam Abrams, per prejudicis socials, “Bartra –diu Abrams, que va conèixer el poeta el 1973– venia d’una família de pagesos rics de Sant Andreu de Palomar, però el seu pare va ser desheretat per la família com a càstig per casar-se amb una vídua amb dos fills que treballava en una fonda de la rambla de Santa Mònica. No va tenir estudis; treballava en una empresa tèxtil de Sabadell. A Catalunya s’entén un Foix o un Salvat-Papasseit, però no es perdona un Bartra”.