La Vanguardia (Català-1ª edició)
La transició a cops
Manel Armengol va fer fa 40 anys una foto emblemàtica de la transició
Avui fa 40 anys d’una fotografia icònica de Manel Armengol, reflex de la violència que es va viure durant la transició.
Una foto no és només una imatge: és també una càpsula del temps. S’hi guarden sentiments, amics, vells amors, el dolor i la història; tot congelat en un instant. Fa 40 anys, el fotoperiodista Manel Armengol va captar una foto que va esdevenir emblemàtica: la d’un grup de poli-
La foto de la policia colpejant uns manifestants va ser una al·legoria de la difícil transició espanyola
cies dissolent violentament una manifestació a Barcelona. Es va convertir en una al·legoria de la difícil transició espanyola.
Aquell dia no feia fred, recorda Armengol. Era l’1 de febrer del 1976. Un company l’havia avisat que l’Assemblea de Catalunya havia convocat una manifestació amb un lema que va fer fortuna: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. A la cruïlla de passeig de Sant Joan amb Provença, els manifestants tenien previst fer una seguda, que, explica Armengol, “era la provocació màxima: així s’està indefens”.
Manel Armengol hi va anar amb moto des de Badalona, on vivia. Els fotògrafs tenien previst agrupar-se per protegir-se els uns als altres, però va arribar amb el temps just i ja havia començat l’enrenou: “Vaig veure moviment i vaig anar cap allà. Tot va passar en uns instants. Va ser molt ràpid. Era una imatge molt forta de la injustícia. Vaig fer una quinzena de fotos. Cada vegada que disparava la càmera sentia que tornava els cops”. I així va néixer la foto històrica, la d’un grup de policies, els llavors anomenats grisos, que colpejava unes persones assegudes a terra, i fins i tot de fons surt la culata d’un fusell.
És una foto dramàtica, en blanc i negre, que es va convertir en la definició d’un temps i d’un país que caminava cap a no sabia gaire bé on. Armengol se’n va anar a revelar les fotos –ho feia ell mateix– i després es va encaminar a les Rambles, on va copiar les adreces de tots els mitjans estrangers. Va confeccionar sobres amb fotos, hi va posar l’adreça i les va enviar. A The New York Times, a l’Spiegel, a Paris Match, a Newsweek, a molts altres. I va sortir publicada a tot el món.
“La foto m’ha transcendit totalment –refereix Manel Armengol–; ha tingut la seva pròpia vida”. Anys després va viatjar a Nova York i va topar de cara amb una manifestació, en la qual es repartien fulls volants il·lustrats amb la seva foto. “És la que ha tingut més recorregut, per ella em vaig decantar per la fotografia”. I explica: “Si ara tornés al fotoperiodisme, treballaria en blanc i negre. El blanc i negre potencia la mirada; el color entorpeix l’essència”.
Fa 40 anys, una imatge va modificar el rumb de la seva existència. Quaranta anys després hi ha un altre canvi a la vista. El seu arxiu, uns 150.000 negatius en blanc i negre i diapositives, ha passat a l’Arxiu Nacional de Catalunya i ell ha deixat el seu pis barceloní per instal·lar-se en una cabana a Tiana, envoltat d’arbres i des d’on veu el mar. Els problemes econòmics l’hi han empès, però no es queixa. Té ganes de començar una altra eta- pa, com n’hi va haver d’altres abans. Manel Armengol, des de la seva experiència vital, veu semblances entre ara i llavors. “Hi ha molt de negre. La gent viu amb molta inquietud, viu insegura per la feina i l’habitatge. Però també hi ha blanc, persones que busquen sortides més harmonioses i tranquil·les; un món més espiritual”. També comenta: “És irònic, però el que m’ha passat m’ha obert un nou cicle. Vull fer un altre tipus de fotografies, explorar amb la càmera el que se’m planti al davant”. I, així, fabricar més càpsules del temps.