La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bloomberg al rescat
L’exalcalde novaiorquès pensa presentar-se si guanyen els “extremistes” de cada partit
Sense deixar-se veure, s’ha fet escoltar. Michael Bloomberg ha trobat temps, entre el golf i les classes d’espanyol, per emprendre la seva conspiració electoral. Va de farol?
El que una vegada va ser qualificat com “el virrei de Nova York”, quan el 2009 iniciava la cursa per aconseguir el seu tercer mandat a l’alcaldia de la seva ciutat, ara emergeix com “el rescatador” en cas que es confirmi el caos que molts entreveuen en l’elecció del candidat de cada partit. Aquest dilluns s’inicia el procés amb el caucus d’Iowa.
Sap que, a prop de fer els 74 anys, li queda molt poc període de cocció i que està a punt que se li passi l’arròs. Si no se li ha passat ja. Des de l’època universitària, va somiar i va fantasiejar de ser president dels Estats Units.
Als seus companys de la Johns Hopkins els va confessar llavors que li interessaven tres feines: l’elecció com a secretari general de l’Organització de Nacions Unides (ONU), la direcció del Banc Mundial i ser el titular de la Casa Blanca, segons explica Joyce Purnick a Mike Bloomberg: money, power, politics.
No n’ha aconseguit cap de les tres, però es va fer a si mateix i va fundar un imperi econòmic.
El multimilionari, molt més que Donald Trump, almenys quatre vegades més, s’ha convertit en tema de debat després que The New York Times va llançar la primícia que l’ex major ha ordenat sondejar “el mercat”.
La seva indagació obre la possibilitat de participar a les eleccions tirant pel dret si els EUA van cap al desastre, sempre segons el seu punt de vista. Es posaria al capdavant d’un tercer partit en el supòsit que Trump –que creu una amenaça per la seva ignorància– o Ted Cruz –massa rígid– s’imposessin al bàndol republicà i, davant, hi hagués Bernie Sanders –un “extremista”– o una debilitada Hillary Clinton per l’escàndol dels correus electrònics i els secrets.
Sota el seu punt de vista, el Great Old Party (GOP) estaria molt escorat a la dreta i els demòcrates derraparien massa a l’esquerra amb un aspirant que aposta pel socialisme. Terme que, encara que sigui a la sueca, agrada poc o gens en aquesta part del continent americà.
Aquest seria l’escenari en què l’exalcalde irrompria com a “salva pàtries”. Es considera un centrista. No pot suportar les ideologies. Així que seria l’antídot per intentar cosir el llegat del president Obama, que va prometre el 2009 buscar un territori comú i que marxarà amb una fractura ciutadana i econòmica (s’ha aprofundit en la desigualtat) encara més pronunciada que el dia que va arribar a l’oficina.
El seu centrisme aporta una bateria de components, en què combina la prudència fiscal i la tolerància social, que resulten difícils de “vendre” a un costat i a l’altre. Novaiorquès i jueu, és antiarmes, pro avortament, pro immigrants, pro Wall Street o antibegudes gasoses. Va lluitar pels matrimonis del mateix sexe, creu en el canvi climàtic, mai no parla de fe. La seva riquesa, que trenca amb un espectre ampli de votants, li garanteix la independència i el lliga als seus amics de la borsa.
La seva aposta en el govern de la Gran Poma per una policia que parava a l’atzar els residents –per aquest atzar, més del 90% eren negres i hispans– fa que estigui a mata-degolla amb les minories. Però el seu gran cartell no és cap altre que la reconstrucció de Nova York després dels atemptats de l’11-S del 2001 (ell va prendre possessió del càrrec el gener del 2012), treballant amb polítics dels dos partits.
Bloomberg té una fortuna de 38.600 milions de dòlars, a partir dels càlculs de Forbes, en les llistes del qual figura com a vuitè més ric dels Estats Units i el número 14 en el còmput mundial. Asseguren que ha apartat 1.000 milions per si ha de fer campanya. El seu negoci de terminals d’informació i finances gaudeix de bona salut. I, en la seva aposta política, no plany esforços. En els comicis municipals del 2009, als quals es va presentar com a independent –després d’haver començat el 2001 com a republicà–, va protagonitzar la campanya local més cara que es recorda. Va invertir 102 milions per guanyar a un rival fluix. Cada vot li va sortir a 174 dòlars.
“La gent d’aquest país no confiarà en un multimilionari per resoldre els problemes que, sobretot, han creat els multimilionaris”, va afirmar el seu successor, l’alcalde Bill de Blasio, que aquests dies se n’ha anat a Iowa a ajudar a la campanya de Hillary Clinton.
No és més que una veu més del cor dels que consideren que la seva aposta només serà un altre brindis al sol. El mateix protagonista és conscient del repte. A començaments del 2014, després de deixar la vara de comandament, Bloomberg va afirmar en una entrevista a la cadena NBC que no participaria a les eleccions del 2016.
“Penso que resulta impossible que el candidat d’un tercer partit pugui guanyar”, va afirmar. Tot i això, no ha cessat en l’esforç. Durant mesos ha tingut gent treballant sobre el terreny per conèixer de primera mà l’estat d’ànim dels ciutadans, a més de tenir un equip d’assessors polítics encarregat de sospesar els diferents aspectes d’una campanya.
Mark Halperin, analista polític (entre altres mitjans, col·labora amb Bloomberg News) i coautor de Game Change, el llibre que explica en profunditat les eleccions del 2008, va remarcar el caràcter pragmàtic de l’exalcalde. “Només s’hi decidirà si certifica que té opcions de guanyar”, va afirmar en un programa de la MSNBC.
S’ha donat de marge fins a mitjans de març per esfullar la margarida. Esperarà als resultats del superdimarts, que és el primer dia del mes. En el seu cercle es calcula que les possibilitats són del 4060%.
“Si no veu el camí de la victòria, Bloomberg no hi participarà”, va remarcar Purnick en un article a The Times. Ja ho va descartar el 2012 i en totes les ocasions, unes quantes, en què va sonar el seu nom. “Encara que és molt ambiciós –va prosseguir Purnick–, també sent aversió pel risc: és prudent, calculador, protector de la seva reputació i la seva privacitat.”
1.000 MILIONS DE DÒLARS El multimilionari està disposat a gastar-se aquesta quantitat en la seva campanya
L’ÚLTIMA OPORTUNITAT Sap que el tercer partit sempre falla, però des de jove va somiar ser president
El professor Jonathan Zimmerman, que ensenya història a la Universitat de Nova York (NYU), obre la doble opció. “Si els seus assessors són honestos –va escriure al Daily News–, li diran la veritat: no pot guanyar. Però mantinc l’esperança que participi a les eleccions, perquè el candidat d’un tercer partit pot canviar la direcció d’un país sense ni tan sols acostar-se a les portes de la Casa Blanca.”
Fins i tot en va sortir escaldat el popular Teddy Roosevelt, que després de dos mandats, ho va provar amb el Partit Progressista, descontent amb les iniciatives del seu successor i company republicà, William Howard Taft. Roosevelt no en va aconseguir més que el 27% dels vots el 1912.
Malgrat el fracàs, Zimmerman va subratllar que les seves propostes de donar suport al sufragi de les dones, la jornades de vuit hores o el salari mínim no li van permetre tornar a dirigir la nació, encara que “la seva campanya va ajudar que es fessin aquestes i altres reformes”.
Un altre dels aspectes substancials és l’efecte sísmic en els electors. Els republicans van acusar el conservador Ross Perot de prendre-li vots a George H. Bush i facilitar la presidència de Bill Clinton el 1992. Vuit anys després, el verd Ralph Nader els va robar a Al Gore i va propiciar la “fosca” elecció de George W. Bush.
Zimmerman considera que Bloomberg pot tenir aquest paper d’espòiler si al final es decideix a jugar la partida. “Al contrari del que afirmen els experts, que facilitaria la victòria a un demòcrata –va assenyalar–, no és gens clar quin partit beneficiaria”.