La Vanguardia (Català-1ª edició)
Consociativisme
El sector més dur de la vella guàrdia socialista, els Leguina, Corcuera, Rodríguez Ibarra i altres vells capitans, han format una germandat. Es van reunir dijous passat en un restaurant de Madrid i acaben de fer públic un manifest. Un document amb una paraula molt interessant.
La Germandat està frontalment en contra de qualsevol pacte amb Podem, partit que consideren l’Anticrist. “Podem és tòxic per al PSOE, el destrossarà si governen junts”. Els vells oficials tampoc no acaben de coincidir amb l’actual posició tàctica del socialisme andalús –no pactar ni amb el PP, ni amb Podem–, després del clamorós error de Susana Díaz de llançar la cavalleria contra Pedro Sánchez amb el 20-D encara calent: el millor regal que ha rebut Mariano Rajoy en els últims trenta dies.
La Germandat defensa la gran coalició PP-PSOE-Ciutadans, per aïllar Podem –que passaria a tenir el primat de l’oposició, en solitari–, mantenir quiet el Partit Nacionalista Basc i anar a totes contra els sobiranistes catalans.
El manifest que l’exministre de l’Interior José Luis Corcuera va intentar lliurar, sense èxit, divendres passat a la seu central del PSOE, afirma que aquest gran pacte seria un exercici de “democràcia consociativa”. Us confesso que he saltat de la cadira quan he llegit aquesta expressió. Una magdalena de Proust. Consociativisme. Lletrejo la paraula i oloro la tinta del Corriere della Sera.
Es coneix com a consociativisme el sistema de govern basat en el pacte constant de les elits i els grups dirigents en països amb forta fragmentació d’interessos. Els de dalt teixeixen una malla que evita la dispersió i l’agreujament de les fractures. El concepte va ser encunyat el 1968 pel politòleg holandès Arend Lijphart. Es pot aplicar a l’experiència política de nacions molt diverses i complexes (des de l’Índia a Bèlgica), però el país on més ha triomfat és Itàlia.
Durant molts anys, els periodistes italians van escriure sobre el consociativisme amb la mateixa naturalitat amb què demanaven un capuccino al
En els últims set dies no hi ha hagut cap tipus de contacte entre el PSOE i Podem
bar de la cantonada. Consociativa va ser la densa malla politicoeconòmica que va governar la República italiana durant la guerra freda. Malla de gran densitat als anys setanta, quan la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista, cada vegada més empatats i sense poder governar junts per oposició expressa de Washington, van ordir fórmules de convergència per evitar la definitiva fractura del país. La política d’aliança nacional va protegir drets dels treballadors (els pactes de la Moncloa espanyols del 1977 es van inspirar en Itàlia), va canalitzar la protesta social, va combatre el terrorisme d’extrema esquerra, i va acabar provocant una situació molt empantanegada, per l’absència d’alternativa.
Hi ha altres exemples. Catalunya és una societat consociativa. El catalanisme ha estat el marc regulador d’una densa malla de pactes polítics i socials entre les diferents franges de les classes mitjanes i els barris obrers de la Barcelona metropolitana. El sobiranisme intenta exercir ara aquest paper, però no sap què fer amb el 52% que no vota independència. Catalunya és consociativista i té molta gràcia que siguin Corcuera, Leguina i Rodríguez Ibarra els qui reivindiquin ara aquest concepte com un bé necessari per a Espanya.
Pedro Sánchez malfia tant de Podem com la Germandat, però proposa un altre mètode de combat: acostar-se a ells i robar-los substància renovadora. Pactar un programa de centreesquerra amb Ciutadans i col·locar els de Pablo Iglesias davant un dilema: o nosaltres o el PP.
En els últims set dies no hi ha hagut cap contacte oficial entre el PSOE i Podem.