Tàctica i convicció

La maniobra de Sánchez per escapolir-se de l’escomesa combinada dels barons territorials, la vella guàrdia felipista i els altaveus de l’Ibex 35 sembla pura tàctica i, de fet, ho és. Però també té una virtut innegable: connecta amb l’esperit més nerviós de la nostra època, que és el d’una democràcia que ha de ser vigoritzada des de baix, per evitar el col·lapse i el descrèdit total.

En la prelació dels cercles infernals de l’endogàmia partidista, els principals pecadors són els vells dirigents addictes a la porta giratòria (i a la supèrbia), seguits dels neocacics que fan i desfan allí on manen, al seu torn seguits dels oficials d’aparell, aquells que –per exemple– són mantinguts gràcies a les diputacions i organismes similars. Finalment, en el cercle més allunyat del foc etern, hi ha els militants de l’organització, gent que paga una quota, omple actes electorals i no viu –en la seva immensa majoria– de la política, la qual cosa cal subratllar. Fora de l’avern, hi ha dues classes més: els simpatitzants i els votants habituals, que –a vegades– són cridats quan es fan primàries, exercici que a Espanya no té res a veure amb la tria oberta que practiquen els nord-americans.

El líder del PSOE ha trobat en la militància –sempre més ideològica que la cúpula i que el votant– la manera astuta d’explorar (i eventualment certificar) un acord d’esquerres, a partir d’una aparent ètica de la convicció (i de la supervivència personal), en comptes de fer-ho a partir de la suposada ètica de la responsabilitat, etiqueta ara associada només –en aquest context– a la gran coalició PPPSOE i als interessos dels que confonen la ciutadania amb la condició de client d’un banc.

Ni els votants ni les bases socialistes volen salvar Rajoy o el PP, i menys després de les darreres notícies sorgides de la València tumefacta per dècades de prosperitat enganyosa. La voluntat de canvi del votant socialista és una dada tan certa com la capacitat de resistència del votant popular, dues circumstàncies que fan indigerible en termes socials la solució preferida de les elits econòmiques. La imitació alemanya posaria al descobert els forats més negres de la Restauració del 78 i donaria ales a Podem. Però la pressió dels instal·lats sobre Sánchez li ha regalat un camí que, si es culmina amb èxit, dotarà el personatge de l’autoritat per fer un reset a Ferraz. Atenció a Miquel Iceta: el seu suport al secretari general del PSOE és una jugada a més llarg termini que no sembla.

Pura tàctica, dèiem al començament. Ara, els seus efectes poden tenir recorregut estratègic, també fora del món socialista. Passar la pilota a les bases, donar veu als que estan acostumats a acceptar jugades no sempre clares, és la política que correspon al segle XXI. No és nova ni vella política, és assumir que els partits seran permeables i flexibles o no seran.

Ni els votants ni les bases socialistes volen salvar Mariano Rajoy o el PP