Pedro Sánchez resisteix

LA possibilitat que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, rebi l’encàrrec de formar govern per part del Rei ha avançat uns passos després de la celebració del comitè federal del partit dissabte passat, una reunió que, fins i tot unes poques hores abans d’iniciar-se, es presentava d’allò més incerta. La forta resistència pública i privada d’una part important del socialisme espanyol a un govern que no comptés amb el PP va ser superada amb la proposta de Sánchez de ratificar els acords futurs amb altres forces (bàsicament, Podem i Ciutadans) mitjançant un referèndum amb la militància. No hi va haver objeccions públiques, perquè cap polític s’atreveix, ara com ara, a rebutjar els processos participatius, tot i les nombroses suspicàcies que desperten aquest tipus de consultes mentre no siguin reglades per llei.

Pedro Sánchez, a més de capacitat de resistència, va demostrar habilitat política en condicionar els pactes –amb llum i taquígrafs– a la consulta dels gairebé 200.000 militants del PSOE. Un envit sense resposta, ja que les bases del socialisme espanyol semblen estar majoritàriament d’acord per fer tots els possibles perquè el PP torni al grup de l’oposició i perquè un govern progressista dugui a terme les reformes necessàries per pal·liar els efectes de la crisi, tant pel que fa a la pèrdua de drets com a les desigualtats creixents.

Superada una altra prova, el líder socialista afronta el repte més difícil: aconseguir uns acords a diverses bandes que facin possible un govern, probablement el més feble des de la restauració de la democràcia. El repte que afronta Pedro Sánchez, si rep l’encàrrec de Felip VI, és enorme: la quadratura del cercle amb dos partits antagònics, Ciutadans i Podem, més el suport del PNB, que és necessari. Només tenint en compte l’aposta de Podem pel referèndum a Catalunya, que topa frontalment amb el rebuig de PSOE i Ciutadans, es pot veure com n’és, de difícil, el pacte. Si Sánchez fracassa en l’intent, el seu futur polític es complicarà. Al partit són molts els que esperen, i fins i tot volen, aquest final, començant per la líder andalusa, Susana Díaz –que encapçala un grup de barons per aconseguir la direcció del partit–, i el nucli dur del socialisme de la transició, que s’alinea al voltant dels Bono, Corcuera i Leguina, partidaris ferms de la gran coalició amb el PP, una opció cada dia més difícil. Felipe González –la intervenció del qual esperava amb candeletes la majoria dels crítics amb Sánchez– va fer de Salomó, però ha proposat una de les claus que poden obrir la porta del futur: que un dels dos grans partits s’abstingui perquè el rival pugui formar govern.

Les matemàtiques són una ciència exacta i els interessos partidistes exerceixen el paper relatiu del càlcul de probabilitats. Ateses les circumstàncies, l’únic partit a qui poden afavorir unes eleccions a la primavera és Podem, que pot créixer a costa de l’electorat socialista si Sánchez fracassa en l’intent. D’altra banda, l’esclat dels últims casos de corrupció que afecten el PP a València i Madrid dificulta seriosament les possibilitats de Mariano Rajoy de tornar a la Moncloa i fins i tot dilueix les expectatives populars de sortir reforçats en unes noves eleccions. Per tant, com al PSOE i a Ciutadans, potser ara als populars ja no els interessa que s’esgoti l’opció de formar govern.

Aquest és el quadre realment complicat que Pedro Sánchez, els propers dies i setmanes, intentarà aclarir.