Vi, estàtues, corbs i sants

Quan la setmana passada va esclatar la notícia que algú havia ordenat als Museus Capitolins de Roma que camuflessin les estàtues clàssiques per tal que Hassan Rohani no s’ofengués amb la visió de la nuesa de nois i noies de marbre antic, i quan vaig saber que s’havia exclòs el vi del sopar que Matteo Renzi va oferir a l’esmentat president d’Iran, en comptes d’esquinçarme les vestidures d’orgull occidental ferit com han fet tants prestigiosos articulistes de Barcelona, París i Washington, vaig pensar en dues coses aparentment deslligades. Vaig pensar en el monestir de Sant Elies de Mossul, el més antic d’Iraq, que fa pocs dies va ser convertit en sorra pels bàrbars de l’Estat Islàmic; i vaig pensar en el gran poeta àrab del vi i de l’amor homosexual, AbuNuwàs, tan famós en els primers temps de l’era musulmana que apareix fins i tot als contes de Les mil i una nits.

Oriünd de l’antiga Mesopotàmia, AbuNuwàs va viure entre els segles VIII i IX, durant les primeres dècades del califat abbàssida. Considerat un clàssic, té fins i tot una escultura dedicada en un carrer de Bagdad, on se’l veu amb una copa (de vi, naturalment). S’estudia (o s’estudiava) a les escoles àrabs com a exemple de refinament expressiu, tot i que, generalment, les antologies àrabs de la seva obra censuren els seus versos homoeròtics i satírics contra el Ramadà i a favor del vi.

D’ençà que en vaig llegir la traducció que Jaume Ferrer i Anna Gil van fer en castellà per a l’editorial Càtedra, m’ha quedat gravat aquest poema, que transcric gairebé complet en versió castellana per no fer un mal pastitx: “Siéntate junto al narciso, deja atrás las espinas, / túmbate al lado del mirto, olvídate de las zarzas, / y por la mañana empieza a beber el vino. / ¡Que ninguna prohibición te lo impida! / Quien combate los placeres que el vino acompaña / vive una extenuante vida de aflicción”.

Abu-Nuwàs descriu els perseguidors del vi com “els corbs negres de la divisió”. No divideix el que proposa una idea, el que defensa una creença, suggereix el poeta. Tampoc divideix el que practica, pro- paga o fomenta una religió (o una ideologia). Divideix aquell que la imposa i, imposant-la, converteix en dolents, pecadors o infidels aquells que no l’accepten. És aquest el corb que separa: el que exigeix obediència, el que pretén imposar la seva als altres.

Abu-Nuwàs era un tipus molt rialler i hedonista, cosa que li va costar presó i exili. Té un vers escrit en aquells remots segles de l’inici de l’era musulmana que sona encara avui molt irreverent: “Busca refugio del Ramadán / en el buen vino de las tinajas”. Aquesta filosofia vital, que a un creient musulmà d’avui podria semblar-li una pèrfida influència occidental, és pura tradició persa. Abu-Nuwàs era d’origen persa com el president Rohani. En un altre poema reclama alguna cosa més que vi a un amic: “Sírveme el vino sin tregua, / a la vista de todo el mundo / y hagamos como los de Sodoma”. Els nois despullats de marbre dels Museus Capitolins que el president Rohani no va veure, semblen ingenus, a més de castos, a la llum d’aquells versos del seu antic compatriota!

Del segle VIII ençà ha passat molt de temps. I els corbs negres de la divisió s’han imposat. En comptes de matisar el seu poder, l’integrisme ha fomentat la serp del fanatisme, dels ous de la qual surten els bàrbars. No solament no deixen beure vi, sinó que, a moltes zones de Síria i l’Iraq (per no parlar dels altres territoris imprecisos que aconsegueixen dominar, sigui a l’Orient Mitjà, a Àsia o Àfrica) estan realitzant una veritable neteja ètnica, especialment cruel i dolorosa amb els cristians, algunes comunitats dels quals, arrelades molt abans de la presència musulmana, estan desapareixent entre la total indiferència d’uns europeus que, com que han expulsat per gust la religió cristiana de les seves vides, es desinteressen completament de l’extirpació violenta del cristianisme a Orient.

El Vaticà ajuda tant com pot els perseguits, però, en una prova admirable de radicalitat cristiana, no solament no encén el foc de la guerra o el clam per la revenja, sinó que propugna una i altra vegada el discurs del perdó i la diplomàcia del diàleg amb l’islam. Bergoglio pensa que, per a un conflicte de tanta complexitat geoestratègica com aquest, el perdó i el diàleg són com la pluja per al foc. No pocs fonamentalistes cristians se’n queixen, de Francesc. I ajunten la seva indignació als integrismes laicistes, que cada vegada són més forts; i a l’extrema dreta excloent, que cada dia està una mica més còmoda. Tots ells van posar el crit al cel per la desaparició de Palmira, però no semblen haver-se preocupat gens per la recent desaparició del monestir més antic d’Iraq.

Sant Elies estava situat en un turó fèrtil i suau, envoltat de prats, prop de Mossul. Fundat l’any 595 pel monjo assiri Mar Elia, els perses islamitzats ja l’havien destruït una vegada, l’any 1743, en què tots els monjos van ser assassinats. Reconstruït a principis del segle XX, ara torna a ser una ruïna desolada que no ha fet caure ni una sola llàgrima a Occident.

A la llum dels versos d’Abu-Nuwàs, que en són de castos els nois de marbre que Rohani no va veure!

RAÚL