Neix el posttertulianès

Després de Mussolini, la por a recaure en el feixisme va provocar la constitució d’un sistema polític bicameral tan complex que ha empès la cultura política italiana cap a una desaforada multilateralitat. Una de les conseqüències d’aquesta necessitat constant de teixir pactes ha estat l’augment de la burocràcia. Parlem d’un Parlament amb 630 diputats, als quals cal afegir 315 senadors i alguns senadors vitalicis. Gairebé mil representants públics d’alt nivell, cadascun amb el seu equip de treball. Una gernació de buròcrates que ha generat un llenguatge propi. Tota aquesta gentada fa anar un detestat dialecte de l’italià que circula per Roma, aliè al dialetto romanesco. L’anomenen burocratese i es refereix, en negatiu, a un estil de llenguatge inútilment complicat que es fa servir des de les institucions públiques preferentment en les comunicacions escrites. Als anys seixanta Italo Calvino en deia antilingua i a mitjan setanta va aparèixer per analogia amb l’equivalent bureaucratese encunyat per la premsa nord-americana dels anys trenta.

A Espanya, columnistes de la rancior d’Antonio Burgos o Amando de Miguel escriuen des de fa un lustre sobre la presumpta existència del tertulianès, que seria la variant dels habituals a les tertúlies polítiques. El que abans se’n deia analistes i ara politòlegs. Els exemples que citen són de primer grau: “Tema de largo recorrido”, “Según las fuentes que manejo”, “Con la que está cayendo”, “Hasta donde yo sé”, “Niego la mayor”... Tot descrit sempre en un to de superioritat moral digna de rèplica tertulianesca. Però ara que tot s’accelera el tertulianès també evoluciona. Amb el pes creixent que han pres les tertúlies i el salt d’alguns tertulians a l’erari públic (Iglesias o Girauta, per exemple), hem entrat en una segona fase que potser podria denominar-se posttertulianès. De la frase retòrica s’ha passat a l’analogia creativa (“un tret al peu”) o, en algun cas, recreativa, com ara “fer-se trampes al solitari” o “passar pantalla”. El “pas al costat” de Mas no troba parangó en la situació de Rajoy, per a qui es demana “un paso atrás”. Ara bé, el gran hit del moment és “traspassar línies vermelles”, unes línies imaginàries que vindrien a designar aquelles condicions irrenunciables que tot negociador “posa damunt de la taula” de negociacions. Tant se n’ha parlat, que ara els tertulians més espavilats, abans d’esmentar-les, ja prenen consciència d’estar a punt de trepitjar-ne una, i per això sovint fan notar, amb posat postmodern, que ja saben que tiraran de tòpic. I ho fan, però a consciència, perquè no sigui dit. Ha nascut el posttertulianès.

Les tertúlies han pres un pes creixent i alguns tertulians (Pablo Iglesias o Juan Carlos Girauta) salten a l’erari públic