La veritat de la poesia

Cada vegada que mor un poeta, quan ho és de veritat, es clou un món. Acaba de passar davant la desaparició, per a molts inesperada, de Carles Hac Mor, un poeta irrepetible i essencial, autor d’una obra singular i exigent desplegada durant dècades al llarg de moltíssimes publicacions i lectures públiques, gairebé sempre en circuits reduïts. I, amb tot, la seva veu va trobar lectors i oients, així com reconeixement indiscutible. L’editor Xavier Folch, en la ja llunyana presentació d’El desvari de la raó (Empúries, 1995), el va qualificar com el poeta més important en català de la generació posterior a Joan Brossa. I ara, les xarxes han estat testimoni d’una sincera sensació de pèrdua i de buit.

I és curiós, perquè la imatge pública dels poetes, com en part la dels artistes, els vincula a un estereotip d’excentricitat, extravagància i fins i tot frivolitat, en paral·lel a la consideració tòpica de la poesia com una cosa ornamental, arbitrària i en el fons prescindible. És cert que alguns excessos produïts pel postromanticisme i el món de la bohèmia del XIX van generalitzar la caricatura del poeta sentimental, com si la poesia tingués a veure, en primera instància, amb l’expressió dels sentiments i les emocions. Tanmateix, tot i això, res més lluny de la realitat de la poesia que aquest sentimentalisme dels afectes. Res més lluny de la realitat del poeta que aquesta imatge d’algú que només parla de si mateix i el que li passa.

No hi ha millor desqualificació d’aquest estereotip que una conversa, esdevinguda mítica, entre el poeta Mallarmé i el pintor Degas. El pintor, sembla, li va dir a l’escriptor que ell també volia ser poeta, ja que pensava que tenia bones idees i bons sentiments. Va ser llavors quan Mallarmé, segurament estupefacte per la ingenuïtat de Degas, li va deixar anar allò de “ah, bon amic meu, no és amb bones idees i amb sentiments bons o dolents amb el que es fan els poemes, sinó amb paraules”. I és que Mallarmé va lle- gar a la modernitat la consciència que el poema, abans que res, està fet de paraules. I, a més, paraules que, per significar, no necessiten remetre els esdeveniments del món ni als sentiments del poeta. És aquí on rau l’essencial del fet poètic: un treball, fet de paraules, que té la capacitat, gràcies a elles, de crear un món. Un món, a més, que té poc a veure amb els imperatius de la comunicació que regei- xen altres formes d’escriptura i amb l’estereotip de l’efusió sentimental. Un món que té a veure amb la veritat: per això, segurament, Plató suggeria expulsar els poetes de la seva república ideal per perillosos. Per la seva veritat. Per això, potser el poeta, com escrivia María Zambrano el 1937, “no és un més”: és, afegia, “el que consola amb la veritat dura”.

En realitat, el treball poètic és extremadament rigorós i precís, ambiciosament exacte, obsessiu. Com en el cas de l’art i els seus objectes, el producte acabat, el poema, és només l’esclat fulgurant d’un procés previ a la recerca de la paraula justa, la paraula que falta, la veu pròpia. Un procés travessat per decisions contínues. Com també va dir María Zambrano, “hi ha moltes paraules que no s’han dit mai, hi ha molt escrit que es perd perquè no s’ha trobat la veu”. Això és potser el poeta: el que diu el no dit, el que ha trobat la veu.

No penso, com suggeria Javier Cercas en El impostor, que el que defineixi la literatura sigui la impostura, l’engany, el manteniment d’una falsedat amb pretensions de veritat gràcies als artefactes de la ficció. Això no val per a la literatura, però, sens dubte, no val per a la poesia. Perquè precisament la seva essència no és el fingiment, sinó la veritat. Gairebé sempre incòmoda, sovint subversiva.

Val per a la poesia el que Kafka reclamava per als textos necessaris: “Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim? Perquè ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i fins i tot podríem, si calgués, escriure nosaltres mateixos els llibres que ens fessin feliços. Però el que hem de témer són aquests llibres que es precipiten sobre nosaltres (...) i que ens pertorben profundament, com la mort d’algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos (...). Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim dins”.

Però això, és cert, no passa gaire sovint. Passa amb els llibres de Carles Hac Mor. I per citar un cas emblemàtic, imprescindible, passa amb la fabulosa edició que el poeta Arnau Pons ha publicat, traduint i comentant el Paul Celan de Cristall d’alè (Labreu Edicions), que ha estat molt justament reconeguda amb el premi Nacional de Traducció 2015. Fins ara, incomprensiblement, el llibre ha venut 406 exemplars. I, tot i això, aquest llibre hauria de ser a totes les cases on la lectura sigui alguna cosa més que un simple entreteniment i on algú sospiti que la poesia té a veure amb la veritat.

I, per descomptat, allà on hi hagi qui simplement vulgui saber què és això de la poesia.

El poema és només l’esclat fulgurant d’un procés previ a la recerca de la paraula justa, la paraula que falta

IGNOT