El fabulós Marcelo

Escriure sobre Marcelo Rebelo de Sousa, el nou president de la República Portuguesa, és com jugar als daus. Som davant una figura polifacètica, capaç de transformar-se fàcilment en la pirueta de si mateixa. Alt, prim, amb un somriure entremaliat coronat per una mirada d’acudits imminents, Marcelo té una naturalesa acrobàtica. Per això, per entendre-ho, el millor és posar els daus de la seva ànima contradictòria al gobelet de la seva personalitat i llançar-los a la recerca d’una resposta.

I el primer que surt és la seva pertinença a les elits lusitanes: aquesta gent que flota a Lisboa, assaborint el poder i les dolçors de la capital. El seu pare, Baltasar Rebelo de Sousa, va ser tot un personatge de la fase final de la dictadura: el mateix Marcelo Caetano, successor de Salazar, va exercir de padrí de casament dels seus progenitors. I quan va néixer l’hereu, el 1948, li van posar Marcelo, segellant aquestes altes complicitats. No obstant això, els orígens de la família són rurals, provincians: Celorico de Basto i Covilhã. Terres perdudes als erms de l’interior del país. Al Portugal dels segles XX i XXI, per arribar al cim cal obtenir un grau acadèmic, que és el nou títol de noblesa reconegut per una nació sempre aristo- cràtica: Baltasar Rebelo de Sousa va ser un il·lustre metge; el seu fill Marcelo ocupa una flamant càtedra de Dret a la Universitat de Lisboa.

Però els daus tomben una altra vegada i, després de la solemnitat del catedràtic en lleis, ens sorgeixen les cartes del bromista llegendari, capaç de grans entremaliadures. Quan era petit, Marcelo es va ficar sota el llit de la seva àvia –una senyora terroritzada per la possibilitat d’un nou sisme a Lisboa– per, sacsejant el llit, simular un terratrèmol espantós. Molts anys després, quan ja treballava a l’Expresso, el títol més important de la premsa portuguesa, una aposta amb una amiga el va portar a infiltrar en una edició d’aquest setmanari la frase: “Balsemão és un ximple”. Francisco Pinto Balsemão era ni més ni menys que el propietari de la publicació i un dels magnats més importants del sector de la comunicació a Portugal. Li van demanar explicacions a Marcelo, i aquest es va justificar dient que ho havia fet per comprovar fins a quin punt l’equip de revisió de l’Expresso seria eficaç. “Desgraciadament no ho és”, va concloure.

Daus al gobelet, nova jugada i, vaja, ens acaba de sortir el creient sincer: Marcelo s’assumeix com a catòlic practicant, molt proper a la sensibilitat del concili Vaticà II. A més, al llarg dels anys, ha col·laborat amb diverses institucions de solidaritat social. Per tant, aquest Mister Jekyll acadèmic amb un Mister Hyde bromista amagat al seu interior exhibeix de vegades el somriure eteri dels acòlits en l’Eucaristia. Diuen els qui el coneixen bé que aquesta dimensió espiritual és l’únic terreny en el qual Rebelo de Sousa no té dues cares.

Nova jugada, els daus voletegen, i ens surt el polític. Marcelo va ser present en gairebé totes les grans hores de la democràcia portuguesa des del 1974. Amb 26 anys, va ser diputat en l’Assemblea Constituent. El seu carnet del PSD, el gran partit del centredreta portuguès, té el número 3. Entre els càrrecs que va exercir es compten el de ministre i el de líder de la seva formació política. De fet, va ser cap de l’oposició entre el 1996 i el 1999, i els portuguesos el recorden per la seva capacitat per teixir consensos amb el llavors primer ministre socialista, António Guterres.

Última jugada, i finalment les cartes pin- ten el periodista. Marcelo va ser director de l’Expresso i també del Semanário. Es va tornar cèlebre sobretot com a comentarista de televisió. Els diumenges a la nit, després de sopar, una massa immensa de portuguesos escoltava religiosament les anàlisis de la situació política embastades pel Professor Marcelo: així se’l coneix habitualment. Era una missa cívica audiovisual, que es realitzava amb el periodista de torn exercint d’escolà. De fet, a més de la seva posició de destacat universitari, Rebelo de Sousa va pontificar a la pantalla petita.

Per al portuguès corrent, Marcelo és com si fos el veí del costat o algú de la família. Sabent això, el Professor es va decidir per una campanya sense cartells, gairebé sense mítings. Es va passejar pel país, prenent cafès amb la gent i deixant-se esprémer per les abraçades de les seves admiradores. Amb la seva elecció, els portuguesos busquen tres coses. Primera: equilibrar els platets de la balança política, col·locant un home del centredreta en la presidència quan hi ha un Govern de centreesquerra. Segona: assegurar-se que, en un temps perillós, algú amb gran experiència política ocupa la més alta magistratura del país. Finalment, després de l’aridesa de Cavaco Silva –aquest pal de bandera disfressat de persona–, desitgen gaudir d’un president capaç de tendresa i d’alegria.

Per al portuguès corrent, el seu nou president és com si fos el veí del costat o algú de la família