La universitat catalana capta més estrangers que la mitjana espanyola

Gairebé la meitat dels alumnes de màster de l’Autònoma vénen de fora

Uns 4,5 milions d’estudiants circulen pel planeta a la recerca d’universitat. El 2000 eren només 2 milions i el 2025 seran entre 7 i 8 milions en total, segons vaticina The Economist aquesta mateixa setmana. Què busquen fora del seu país? Bàsicament, experiència internacional, bona formació, llengua estrangera i qualitat de vida. Per la seva part, els centres volen estrangers als seus campus que s’ajuntin amb els nacionals i insuflin (si és possible) excel·lència i varietat d’idiomes, cultures, religions... i que aportin ingressos extres.

La universitat s’ha globalitzat, per això el president de la Conferència de Rectors de la Universitat Espanyola (CRUE) va assenyalar fa uns dies que els problemes burocràtics d’entrada i la falta d’ajuts econòmics impedien a molts joves matricular-se en els centres espanyols (Erasmus a part). Segon Píriz, que va obrir una oficina de promoció a Brussel·les amb seu homòleg portuguès, va dir que el 2,9% d’estrangers a Espanya queda lluny de les xifres que presenten França, Àustria, Suïssa i, sobretot, el Regne Unit.

“Catalunya és un punt i a part”, assenyala Josep Ribas Seix, sotsdirector general d’Universitats. Les dotze universi- tats públiques i privades tenen, en conjunt, un nivell d’internacionalització del seu alumnat d’un 7,9%, per sota de França i Dinamarca, però superior al d’Alemanya i Holanda. Aquestes xifres, referents a l’any 2011-12, han augmentat en el curs de 2014-15, en el qual es van matricular 23.215 estrangers, un 9,12% dels universitaris a Catalunya. Pràcticament un de cada deu estudiants ve de fora. “Cada vegada se’ns coneix més –indica Ribas–. Fa deu anys no apareixíem en els rànquings internacionals que ara ens situen en posicions de capçalera i ens destaquen en formacions específiques (biociències, economia, enginyeria i humanitats)”. El clima i l’experiència de viure en una ciutat mediterrània on els joves s’ho passen molt bé també ajuda.

L’arribada d’estrangers –europeus i llatinoamericans però cada vegada més asiàtics, australians i de l’Orient Mitjà– no és homogènia ni en edat, ni en formació escollida, ni en el centre de destinació. Així, en la formació de grau les xifres són baixes, potser perquè hi ha menor mobilitat per l’edat de l’alumne (de 18 a 21 anys), o perquè ha de superar-se l’examen de les PAU, o perquè els estudis són molt locals, o perquè els graus són de 4, i no de 3 anys com en altres països, o pel preu, car per als extracomunitaris. El cas és que en grau la presència d’estrangers és gairebé anecdòtica, encara que, segons Ribas, creixent. Per María Calleja, vicerectora de la UB, les universitats han d’atendre la demanda local, per la qual cosa queda poc espai per als estrangers. “I no se’ns permet ampliar places o contractar professorat”, indica.

Però en formació de postgrau els números augmenten. La punta està en el 40% dels alumnes de màster (UAB) i el 50% dels de doctorat (UPF) però no són gens menyspreables la resta d’universitats de Barcelona i la tarragonina Rovira i Virgili (URV). Tant la UAB, com la UPF i alguns centres molt internacionalitzats de la Ramon Llull, com Esade, comparteixen una visió comuna: professors estrangers o nacionals que s’han format o han investigat fora, classes en anglès i atenció a les necessitats dels alumnes estrangers (procedents d’un centenar de països) com el personal d’administració o el menjar, per exemple.

“La UAB va apostar per la internacionalització fa 20 anys quan va enviar als seus professors joves a centres estrangers”, explica el vicerector Juan Jesús Donaire. “Aquests han tornat amb noves experiències, coneixements i amb una mirada diferent i necessària per fer classes als estrangers”, afirma. Un altre centre summament internacionalitzat és Esade. En conjunt, La Salle, IQS, Pere Tarrés, Blanquerna... etcètera tenen una presència de gairebé dos estrangers contra vuit de nacionals però en màsters aquest ordre s’inverteix.

“Esade –apunta el vicerector Carlo Gallucci– no només rep alumnes de fora sinó que és essencialment internacional, amb alumnes i professors estrangers, convenis a tot el món, borsa de treball internacional...”. Per la seva part, la Politècnica de Catalunya, que presenta molt bones posicions internacionals, té convenis subscrits amb excel·lents universitats que permeten a l’estudiant començar en una ciutat i continuar en una altra.

Com a obstacles, persisteix la inflexibilitat legislativa que no dóna llibertat a la contractació de professorat de l’exterior, no facilita la paperassa dels estrangers i no minva els preus que han de pagar (entre el doble i el triple d’un estudiant local, excepte per a europeus). O la “inseguretat lingüística” que suposa no saber l’idioma en què es rebran els estudis, segons assenyala la vicerectora de la UPC, Lourdes Reig, qui coincideix amb la resta de col·legues en afirmar que, malgrat els obstacles, a Catalunya hi ha una gran voluntat d’internacionalització. Estan convençuts que el futur de l’educació superior es juga ja en una lliga planetària.

La qualitat formativa i l’experiència de viure en una ciutat mediterrània atreu nous estudiants