La gent de color

Als Estats Units periòdicament es revifa la polèmica racista. Ara és un policia blanc que mata un nano negre, ara són les nominacions dels Oscar que discriminen els artistes negres. Potser hauria d’haver dit afroamericans o, millor encara, de color, i així no ser políticament incorrecte?

Dir afroamericans als negres dels Estats Units és un eufemisme que els agrada i que remet als orígens d’aquells esclaus duts a la força al Nou Continent. Dir-ne de color, en canvi, ja no és un eufemisme, sinó una bestiesa. Quan parlem d’una persona de color, a quin color ens referim? Perquè si mirem els blancs que tenim al voltant veurem que hi ha qui té la pell rosada, qui la té més groguenca, qui la té més morena i qui la té de color d’oliva. Tots tenim, doncs, un color.

I raça? Podem dir que són de raça negra o etiòpica, en contraposició als que són de raça blanca o caucàsica i als que són de raça groga o mongòlica? Doncs tampoc. Aquesta divisió dels humans en tres grans races (com els tres Reis) tampoc és correcta, perquè només hi ha una raça humana. No hi ha diferències prou significatives en els nostres ADN perquè puguem parlar de races.

Podem parlar de grups de població (segons característiques físiques i geogràfiques) i podem parlar d’ètnies (socials i culturals), però la paraula raça ja no té precisió científica, segons

Fa vuit anys, hi havia la possibilitat que un negre o una dona fossin l’inquilí de la Casa Blanca

va declarar la Unesco ja fa gairebé quaranta anys i segons convenen la majoria dels investigadors. Ara bé, en un sentit negatiu, és a dir, quan aquestes diferències d’aspecte es fan servir d’una manera discriminatòria, sí que podem parlar de racisme i d’actituds racistes, perquè es basa en diferències suposadament racials.

Fa vuit anys, a les primàries demòcrates dels Estats Units hi va haver una pugna entre un home negre, Barack Obama, i una dona blanca, Hillary Clinton. El torcebraç entre els dos candidats va ser memorable perquè, per als annals de la història, si al novembre guanyava el Partit Demòcrata, per primera vegada un negre o una dona seria l’inquilí de la Casa Blanca (quin gran tòpic, això de l’inquilí). Al final va guanyar el negre i es va considerar una victòria de la democràcia.

Tot aquest enrenou dels Oscar ha fet córrer rius de tinta (quin altre gran tòpic), la mateixa setmana que les diputades de la CUP denunciaven els insults que els han regalat, per ser dones –i antisistema i anticapitalistes–, els mascles de torn de totes bandes. Inés Arrimadas, sense ser antisistema ni anticapitalista però sí dona, també n’ha rebut. I Hillary Clinton continua la seva lluita particular per ser la primera inquilina de la Casa Blanca. Els negres no ens deixen veure les dones.