La Vanguardia (Català-1ª edició)
El millor i el pitjor, el més ràpid i el més lent
Hi ha hagut pocs músics de jazz tan prolífics com el pianista Paul Bley: des del seu primer àlbum gravat el 1953, acompanyat ja aleshores d’il·lustres figures com el contrabaixista Charlie Mingus i el bateria Art Blakey, als últims discos en solitari per al segell ECM de Manfred Eicher ( Play Blue. Oslo Concert, del 2014, és el seu cant del cigne), desenes de projectes discogràfics –alguns d’ells tan vistosos i audaços com el que va dur a terme el 1974 al costat de dos joves, Jaco Pastorius i Pat Metheny– i centenars, si no milers, de concerts.
Com el seu homòleg Oscar Peterson, un altre dels grans pianistes del XX, Bley era canadenc. Va néixer a Mont-real el 10 de novembre del 1932 en el si d’una família d’adopció composta per Joe i Betty Bley, amos d’un taller de confecció. Va acabar els seus dies en l’assolellada Florida el passat 3 de gener.
Als pares adoptius els devia sorprendre el seu caràcter precoç envers l’aprenentatge musical: el domini del violí, primer, i del piano, després, sent tot just un nen (va obtenir el diploma del conservatori als onze anys), va propiciar que participés en concerts des d’una edat primerenca. Quan va arribar a Nova York el 1950 va ampliar els estudis en la prestigiosa Julliard School.
Les influències rebudes aviat es van manifestar en la manera de tocar. La figura de Charlie Parker (que va portar a tocar el Canadà) va ser, com ell mateix va assegurar, la més important de totes. Sempre inquiet, tal com correspon a una ment desperta, va saber aprofitar altres punts de vista. En una ocasió, Chet Baker li va dir que no havia de tocar a més velocitat de la que pogués cantar. I s’hi va aplicar: des d’aleshores el tempo va ser una de les seves obsessions. I per això, encara avui, se li recorda.
Bley va ser un músic avançat al seu temps que va sentir sempre un gran respecte per la tradició del jazz. Les incursions en el free o l’ús de sintetitzadors a finals de la dècada del 1960 són només mostres del caràcter reflexiu i audaç d’un home que va tocar amb tots els grans instrumentistes de l’avantguarda jazzística: Ornette Coleman, Don Cherry, Sonny Rollins (amb el qual va sortir de gira pel Japó el 1963) o Albert Ayler, una altra de les seves grans referències.
La música va ser una gran constant en la seva vida, fins i tot en l’amor. Es va casar tres vegades, i gairebé sempre amb compositores com Karen Borg (més coneguda com a Carla Bley), amb la qual va contreure matrimoni el 1957 i va conviure al llarg d’una dècada, i Annette Peacock, anterior esposa del contrabaixista Gary Peacock. Amb la videoartista Carol Goss va fundar un segell, Improvising Arts, en el qual va publicar discos de músics com Lee Konitz.
Per deixar constància de tot això, va escriure –amb l’ajuda de David Lee– una autobiografia que va publicar l’editorial canadenca Vehicule Press el 1999, titulada Stopping time: Paul Bley and the transformation of jazz. En ella desgranava la seva relació amb músics, dones i altres éssers volguts com l’esmentat Manfred Eicher, que el va animar a gravar en solitari, a començaments de la dècada del 1970.
La seva peculiar filosofia musical podria resumir-se en les paraules que li va dir al també pianista i autor d’un assaig sobre el nostre home, Arrigo Cappelletti: “He passat molts anys aprenent a tocar tan a poc a poc com m’era possible. (Quan ho vaig aconseguir) en vaig passar molts més aprenent a tocar tan ràpid com fos possible. (A continuació) vaig passar una altra colla d’anys intentant tocar tan bé com fos possible. I ara tracto de fer el mateix per tocar tan malament com sigui possible”.