L’ètica al servei de la salut mental

JOSEP BEÀ I MONTAGUT (1924-2016)

Dotat d’una extraordinària calidesa humana, era un home de valors profunds i insubornables

L’11 de gener va morir a Barcelona el doctor Josep Beà i Montagut, psiquiatre i psicoanalista, una de les figures més destacades de l’assistència en salut mental catalana de la segona meitat del segle XX.

Nascut a Bovera (Lleida), va ser el mestre del poble qui va convèncer els pares de les possibilitats del Josep perquè seguís els estudis, cosa difícil en l’ambient de la ruralia dels anys vint. Un altre obstacle el va constituir la Guerra Civil, però el braó i l’empenta del jove Beà el van fer prosseguir el seu camí fins arribar a Barcelona, on va cursar Medicina i es va llicenciar l’any 1949.

Va ser l’interès en la qualitat i l’ètica de l’assistència en salut mental el que va constituir el fil conductor de la seva vida professional. A la gran experiència com a psiquiatre clínic en l’assistència pública (va ser resident a l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau i psiquiatre de la Seguretat Social fins a la seva jubilació), s’hi va unir ben aviat l’exigència en la formació, que considerava condició indispensable per a tractar les persones amb sofriment psíquic, si considerem –com ell ho feia– que la base de la terapèutica psicològica és oferir una relació com a eina tècnica i ètica al servei de l’observació clínica i de la millora del pacient. Aquesta exigència el va conduir a formar-se com a psicoanalista, arribant a ser membre de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi-SEP i, fins i tot, el seu president entre els anys 1978 i 1983. A més de la gran dedicació a la formació i supervisió de psicoanalistes, va animar contínuament iniciatives dedicades a donar suport i ajuda als joves psicoterapeutes com, per exemple, la PPIP (Psicoteràpia Psicoanalítica a la Institució Pública), iniciativa pionera en la formació de psicoterapeutes per a la xarxa pública.

El 1964 va col·laborar en la creació de la Fundació Vidal i Barraquer, entitat dedicada a l’assistència clínica, a la docència i a la recerca en el terreny de la salut mental d’inspiració psicodinàmica. Casat amb Eulàlia Torras, figura també molt coneguda en l’àmbit de la psicoanàlisi i de l’assistència pública de nens i adolescents, van tenir tres fills: Pere, Núria i Òscar.

El seu profund sentit religiós, que no creia incompatible amb la seva formació científica i psicoanalítica, el va dur a participar en seminaris i publicacions d’aquest àmbit.

Dotat d’una extraordinària calidesa humana, era un home de valors profunds i insubornables a favor de l’honestedat, l’equitat i la recerca de l’autenticitat en un mateix, que va saber transmetre a tots als qui vam tenir el privilegi de rebre el seu mestratge i suport.

La senzillesa en la seva manera d’estar i en com transmetia la saviesa va afavorir uns vincles humans, personals, d’amistat i professionals molt forts i, al mateix temps, sense afalacs ni aparences.

.