La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dormir entre anys d’història
no parlar del preu. “Qui el vulgui comprar no ho farà pel preu sinó perquè vol comprar un castell i sap per a què el vol. Sempre tindrà un valor”.
La Segarra, la comarca amb més castells de Catalunya, en té més de noranta comptant torres de defensa, la gran majoria de propietat privada. Però només el de Vicfred difon obertament que està a la venda. Un agent immobiliari de Barcelona afirma que des d’abans de la crisi no s’ha venut cap castell a la Segarra. Jordi Cos, de Finques Cos, assegura que “quan ets propietari d’una fortalesa més aviat no penses a desfer-te’n sinó a veure com conservar-la en el millor estat possible”. Cos sap de què parla perquè ell també és propietari d’un castell que està reconstruint.
Això és precisament el que ha dut a terme l’actual propietari de la Morana, un empresari que ha convertit la fortalesa, a cinc quilòmetres de Guissona, en la seva residència familiar, seguint la consigna anglesa de my home is my castle. El nou senyor del castell demana reserva sobre la seva identitat i explica que va comprar el recinte emmurallat amb la condició que el restauraria i hi viuria amb la seva família. Les propietàries, dues germanes de la Morana mateix, l’havien adquirit a l’hereu de la família Villalonga, baró de Maldà, a començaments dels anys seixanta. “En lloc de comprar un terreny per a un xalet, vaig comprar unes muralles, alguna en estat precari, però és una de les decisions més importants de la meva vida i ho tornaria a fer”.
No hi ha dubte que diu la veritat. L’arquitecte Josep Mora –mort recentment– era un expert en castells i arquitectura popular, i va dissenyar una caixa metàl·lica connectada amb les muralles, respectant els nivells, la calefacció radial i la climatització geotèrmica per a tota la casa. A la sala principal una llar de foc renaixentista recorda el passat de l’estança, i contrasta amb la decoració moderna i el televi-
EN VENDA El castell de Vicfred és un dels pocs que està a la venda, ideal per a un projecte hoteler ANTIC PERÒ MODERN Els interiors conserven l’essència però tenen totes les comoditats
sor. Després de passar per diverses estances familiars, pugem a la terrassa des de la qual s’albiren altres castells. Una petita piscina, unes golfes per a festes i jocs i una protecció contra els coloms, un dels pocs inconvenients. L’amo del castell enyora una parella de falcons que els foragitaven. La terrassa és el lloc on s’entén que no és tan difícil adequar un castell al confort de la vida moderna.
Un tercer exemple de castell habitat és el castell de Pallargues, a Torrefeta i Florejacs, residència familiar dels Rovira des de fa més de cent anys, quan el besavi del seu actual propietari, Pere Rovira, el va comprar per convertir-lo en seu de la casa pairal. Com a la Morana, el poble ha crescut al voltant del castell, que a la façana hi té l’arc més gran de l’art gòtic català. Els Rovira continuen vivint en una ala del castell, el seu espai privat, però tot l’espai restant es mostra a la curiositat dels turistes durant tot el cap de setmana. Teresa Majoral, l’esposa d’en Pere, és l’encarregada de guiar els visitants a través de les sales nobles, les capelles, la sala de música, les cuines, els cellers, els estables i fins i tot la lúgubre masmorra. Els Rovira són un altre exemple d’entrega i amor pels gruixuts murs de pedra, els finestrals i els merlets.
El relat de la Teresa al llarg de la visita recupera vells costums, fins i tot un vocabulari críptic, que els turistes busquen a Google. “L’escut dels Argençola, els senyors del palau, representa un griu, que és un gos amb ales rampant”, explica en una de les sales nobles. “Des de fa cinc generacions que vivim i tenim cura del castell, conservant-lo perquè no es perdi una manera de viure. Amb molt d’esforç, perquè es va malmetre molt a causa els bombardejos durant la guerra, i en bona mesura es va haver de reconstruir”.
Hi ha altres castells en bon estat a la Segarra que continuen habitats, habitualment o temporalment. Aquest seria el cas del castell de Malacara, que va pertànyer a la família de l’historiador Martí de Riquer, avui propietat d’una distingida família de Barcelona que l’obre a l’estiu. O el castell de l’Aranyó, on va néixer l’escriptor Manuel de Pedrolo, que també va ser restaurat i segona residència d’una família andorrana. Un cas especial és Montfalcó Murallat, una vila closa al voltant del castell, una comunitat de veïns antiquíssima, una silueta que desperta la curiositat del conductor que la contempla des de l’eix Transversal. Viure en un castell a ple segle XXI és com viure en una casa amb les comoditats habituals i una sola diferència, respirar entre parets plenes d’història i potser el refugi d’algun fantasma que evoca temps passats.