Un vell cenetista

Ha mort als 96 anys un dels històrics de l’anarcosindicalisme català. Quan Javier Cercas el va anar a trobar perquè li confirmés allò que assegurava Enric Marco (que s’havien conegut el 19 juliol del 36 en l’assalt al quarter de Sant Andreu), Enric Casañas ja havia perdut la memòria.

“Era un hombre alto y enjuto, de pelo níveo y escaso, que físicamente se conservaba muy bien”, es llegeix a El impostor. “El viejo anarquista se pasó las más de dos horas que pasé con él escrutando una foto de Marco, una foto de carnet que le di con la esperanza de ayudarle a hacer memoria con su memoria destruida; todo fue en vano: no reconocía a Marco”.

Això era el 2013, a finals de setembre. Jo el vaig conèixer anys abans, quan els seus records encara estaven una mica més vius. Havent-me interessat per la seva vida, un dia em va citar a La Rosa de Foc, la llibreria de la CNT, al carrer de Joaquim Costa (abans de Ponent), gairebé davant per davant de la Lechería de Gavà on corria de menut en Ramonet Moix abans de fer-se dir Terenci com a nom de ploma.

El local és llarg i fondo, de sostres baixos, sense llum natural. Tot és propietat, tot propi, eh?, repetia el vell anarquista, satisfet. Alt i sec, adust, idealista, Casañas participava d’aquella fe gairebé religiosa que duu alguns homes i dones a creure que la bondat ha d’imposar-se si cal per força, desconeixent allò que deia el magnicida Brutus: “Virtut, només ets un nom”.

L’avi era de Badalona, paleta. I la seva mare, germana del cèlebre dirigent anarcosindicalista Simó Piera, que als sis anys ja venia escombres i ventalls pels carrers de Sabadell. Com ell ma- teix, que als tretze anys ja va deixar l’escola –“racionalista”, of course!– per posar-se de manobre.

En aquest país el llibertarisme més que una ideologia ha estat i és un marc mental, un imaginari, una mística revolucionària. Hi ha esquemes de valors que modelen la configuració històrica d´una societat. No s’entendria res a la història de la Catalunya sense entendre que hi ha hagut unes constants d’anar a la contra que estan gravades en l’ADN d’aquest país almenys des del temps de Serrallonga.

Va anar voluntari al front, es va batre en retirada. Estàvem destinats a perdre –deia, com assumint una fatalitat-. Nosaltres havíem de discutir-ho tot, mentre que ells, ai!, obeïen com un sol home... Va passar molts anys exiliat al Brasil, on va fer de pintor de parets. Casañas era, per dir-ho ràpid, un home de fermes conviccions, convençut que l’individu arriba a assegurar millor la felicitat no pas acceptant les normes del grup, com es creu, sinó desafiant-les en ares d´un món suposadament millor.

Quan li vaig demanar com explicaria a un descregut què era la divina acràcia només li vaig sentir repetir com un mantra: “Llibertat, llibertat, llibertat...”. I jo no vaig gosar preguntar-li, per no incomodar-lo, si aquesta llibertat inclou també –o no– la llibertat de la guineu al corral.

En aquest país el llibertarisme més que una ideologia ha estat i és un marc mental, un imaginari, una mística revolucionària