La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nou artistes desemmascaren les trampes del sentit comú
La Sala Parés exhibeix una excel·lent retrospectiva de l’obra de Miquel Vilà
L’exposició col·lectiva La mula y la fea demostra que la parella Estrany-de la Mota sap sintonitzar amb l’esperit de l’època actual i no es limita a les derivacions neoconceptuals previsibles. La selecció reuneix pintures i dibuixos (o vídeos dibuixats) de nou artistes de diferents països. Cadascun d’ells qüestiona a la seva manera la normalitat, allò dirigit en el sentit correcte i amb sentit comú.
El propòsit de La mula y la fea és precisament desemmascarar aquest sentit comú mitjançant la irrupció d’un altre sentit, que és en primer lloc el sentit de l’humor. I si aquest és veritable, comporta capacitat de deliri i clara consciència de l’absurd i del sinistre. Es tracta, doncs, d’enfrontar-se amb plena llibertat a allò establert i rebutjable. Per si hi hagués cap dubte, se’ns explica així el sentit del títol: el que és real, el que és animal (la mula) escapant de la normalitat (la lletja).
Crec que aquesta exposició li hagués agradat molt a Carles Hac Mor, emanador de poesia i agent alliberador en general. Citaré els dibuixos de Carlota Juncosa, una mica postpunk i en la línia de Gary Panter, i la proposta de Jonathan Millán, una anàlisi d’un cas de tossut aprofundiment en l’estupidesa, fins a assolir aparença de contribució consolidada. Però res més oposat als limitats ideals funcionals i funcionarials que la proposta de Miguel Noguera, de qui s’exposen dibuixos del seu llibre La vieja tigresa o el erotismo en la senectud (2015), en què apareixen personatges com “El hombre más serio del mundo” i “El esqueleto de Vargas Llosa” (aquest últim descrit com a personatge encara “no disponible”).
L’inventari de Noguera és una mena de bústia de suggeriments tan esbojarrada com coherent amb la seva fonamental logicofòbia. Proposa, per exemple, una sèrie de “noms complexos i de to negatiu” per a establiments comercials ordinaris. El meu favorit és una carnisseria anomenada Fals entusiasme. A la seva entrada, en el dibuix, es veu una d’aquestes catifes en què hi diu Welcome.
També té mèrit la seva proposta dels “establiments que es diuen com la classe d’establiments que són”. Dos exemples feliços són el bar Bar i el tanatori Tanatori. Recordo que a Almeria hi havia llocs així. I l’últim pas de rosca el representa la sèrie de “bars amb noms excessivament banals (encara que tinguin sentit ple)”, com el cas del bar anome- nat Vas (amb logotip sensacionalista en forma d’esclat o gran esclat) o del no més glamurós bar Tovalló. Que ningú no dubti de l’altura intel·lectual de tot això. Parafrasejant Ionesco: allà on predomina el sentit de l’humor, desapareix el camp de concen- tració. Galeria Estrany-de la Mota. Pge. Mercader, 18. Fins al 12 de febrer.
L’exposició que la sala Parés dedica a Miquel Vilà sembla un aperitiu del que algun dia ben podria ser una retrospectiva institucional. Reuneix pintures elaborades entre el 1968 i el 2015. Vilà (Barcelona, 1940) és un dels membres de l’anomenada generació dels seixanta, juntament amb Xavier Serra de Rivera i Francesc Artigau. La selecció inclou pintures de la seva primera època, l’estil més surrealista i abstracte de la qual no va tenir continuïtat. L’estil de Vilà va arribar a la seva maduresa i plenitud entre 1987 i 1999. És en aquest període quan es concentra el nombre més gran d’obres intenses i excel·lents.
Àlex Susanna recorda en el text del catàleg que Vilà no va agafar les transitades vies nordamericana o francesa, sinó la via italiana. És evident que els seus mestres són els creadors de la pintura metafísica: Giorgio de Chirico, Filippo de Pisis, Mario Sironi, Carlo Carrà. I crec que també ho és l’alemany Max Beckmann, encara que no tant per la seva temàtica com per la manera pictòrica, entre realista i expressionista. Però hi ha una cosa extraordinària i personal a la pintura de Vilà, i és aquesta mena d’il·luminació d’un foc intens només temperat per ombres, amb més fluïdesa i menys solidesa que en el millor De Chirico. Sala Parés. C. Petritxol, 5. Fins al 9 de febrer.