La Vanguardia (Català-1ª edició)
Retorn a Pietrasanta
Lautaro Saavedra, l’escultor barceloní guanyador del premi de la Biennal de Florència, uneix tradició i una mirada contemporània
La localitat de Pietrasanta, a la Toscana italiana, és un centre de pelegrinatge permanent per a artistes de tot el món. Des de Miquel Àngel a Henry Moore (“tenia la sensació de ser un nen petit mirant un aparador atapeït de dolços”, va confessar després del seu primer viatge als anys seixanta), són legió els creadors que han anat fins als peus dels Alps Apuans atrets per les seves muntanyes i tallers de marbre i les seves fargues de bronze: Joan Miró, André Bloc, Helaine Blumenfeld, Kan Yasud, Fer- nando Botero, Igor Mitoraj, Damien Hirst, Marc Quinn...
Va ser allà, també, on l’any 2009 Lautaro Saavedra (Barcelona, 1987) es va especialitzar en les tècniques de l’escultura, i ara porta aquesta història tatuada al cos. Fill de galerista (Víctor Saavedra) i escultora (Fina Oliver) i germà de pintora (Adriana), és una rara avis dins de l’àmbit de l’escultura contemporània: “Necessitava entrar-hi per la porta clàssica”, confessa, mentre reivindica aspectes més propis del passat, com la tècnica de la cera perduda per a la fosa de les seves obres en bronze, o el valor de la peça única.
“Cada escultura té la seva pròpia ànima –afirma–, una energia especial que la fa única. Com replicar això una vegada i una altra? M’han collat molt perquè ho faci perquè evidentment és avantatjós des d’un punt de vista econòmic, però no em veig a mi mateix com una factoria, sóc un artista i això em fa creure en la necessitat de destruir el motllo. És molt decebedor veure cap on està conduint l’art tanta i tanta especulació”.
L’escultor viu entre Barcelona –on amb prou feines s’ha pogut contemplar la seva obra– i Pietrasanta, on va cada vegada que ha de crear obres noves. “Limitar-me a fer peces úniques m’exigeix una creativitat permanent, i això m’agrada perquè és una manera de créixer”, afirma l’escultor.
Les seves escultures són éssers híbrids, que combinen cossos masculins i femenins amb caps d’animals, l’equilibri entre el racional i l’irracional, la força i el pensament embrancats en un joc de contraris que sovint subverteix la convenció i esclata en històries inesperades; la bellesa clàssica a través de la ironia d’una mirada que sorprèn per la seva frescor i ens situa al segle XXI.
Un cérvol amb escopeta de caça ( Caçador), un nen amb cap de dòberman i un fusell K47, una hiena amb una calavera a la mà, un gall boxejador ( Pes ploma) o aquesta Tarde de olés, un toro-torero que li va valdre el primer premi de la Biennal d’Art Contemporani de Florència, en què van participar 400 artistes de 87 països.
Lautaro Saavedra es mostra sorprès i cautelós davant els reconeixements (“Saben una cosa que jo no sé”, li va sentir dir quan era petit a Joan Brossa, amic de la seva mare), però admet, decebut, que fora d’Espanya els artistes gaudeixen d’una consideració que aquí s’està perdent. “Dius que ets artista i et miren com dient: ‘Què m’estàs venent?’. Això fora no passa”.
Entre els projectes de futur, hi ha una exposició individual a la galerie Katapult de Basilea el juny que ve, coincidint amb la celebració de la fira Art Basel, on també serà present, i una altra a Los Angeles al setembre.
“Cada escultura és una peça única, té la seva pròpia ànima; jo no em veig com una factoria, sóc un artista”