Tràfic de ‘xurros’

A la dècada dels setanta va esclatar un gran escàndol al futbol pel cas dels oriünds, jugadors sudamericans que adquirien la nacionalitat espanyola quan en realitat no tenien cap relació de parentiu amb la mare pàtria. La Reial Societat, l’Athletic i el Barça van liderar una investigació que va posar sobre la taula més de 40 identitats trucades. Una vergonya en tota regla que va sacsejar els fonaments de la Lliga en aquella època. Quatre dècades després la vergonya s’ha traslladat al bàsquet, en què des de fa anys molts clubs s’apresten a aconseguir passaports com i d’on faci falta per augmentar la competitivitat dels seus equips.

És una mesura que afavoreix els jugadors en qüestió, els quals se’ls amplia el ventall de possibilitats si passen a ser tractats com a comunitaris, els representants, que poden moure la seva cartera de clients amb més freqüència i els equips, que creuen que així seran més potents. És veritat que des de fa uns mesos s’ha endurit la legislació després de la intervenció del CSD en allò que ja feia pudor de socarrim (a començaments de la temporada passada la Federació Espanyola va tramitar 14 canvis de nacionalitat), però sembla imprescindible anar més enllà i mantenir una política de tolerància zero en aquesta qüestió perquè paradoxalment a qui més perjudica és al jugador espanyol. De passada es produeix una desnaturalització i despersonalització cada vegada més gran del bàsquet ACB, en què cada temporada que passa és més complicat identificar-se amb els equips i amb els juga- dors des d’un punt de vista sentimental. El president de la associació de jugadors, Alfonso Reyes, els va anomenar al seu dia passaports “churreros” i la veritat és que van proliferar com xurros en una espècie de mercat exprés per trobar-hi gangues.

Alguns són sospitosos, mentre d’altres mereixerien l’etiqueta de legals però amorals. El 2009, per exemple, Pete Mickeal, quan va recalar al Baskonia, va voler jugar com a búlgar i es va descobrir que la trampa era massa evident. Aquest cas es va parar a temps, però d’altres és evident que no.