Una golejada previsible

Ho confesso: esperava una golejada com aquesta. És més, sabia que arribaria ateses les condicions antagòniques dels dos equips. D’una banda, un Madrid que amb Zidane és un altre. Tant, que alimenta totes les sospites que la mala relació de bona part de la plantilla amb Rafa Benítez anava bastant més enllà de la poca comprensió dels seus sistemes. Només la inexplicable, per desidiosa, posada en escena de la setmana passada al Villamarín –on, tot i així, va merèixer àmpliament guanyar– impedeix el ple d’un equip que amb la seva velocitat de jugadors i de pilota i els seus canvis constants de posicions va desarmar l’Espanyol exactament igual que als dos visitants anteriors del Bernabeu.

De l’altra, un equip en quadre, sense sis titulars indiscutibles o gairebé, inclosos els seus dos jugadors més desequilibrants: Asensio i Caicedo. Això obligava a posar d’entrada jugadors no només baixos de forma i/o de moral sinó incapaços per naturalesa de seguir el ritme infernal que va imposar el Madrid des del primer minut. Només havien passat 7 minuts quan va caure el primer gol, però era ja el quart xut dels blancs. En aquestes condicions, la quantia de la golejada només podia dependre de la punteria del rival en la rematada. La va tenir. I a més, en el tercer i el quart gol, sort en els rebots. Al contrari que els blanc-i-blaus en les ocasions de marcar que va propiciar després del descans Hernán Pérez, el millor amb molta diferència.

No em va sorprendre el resultat, però sí que el nouvingut Arlauskis fos titular, per la desconfiança cap a Pau López que aquesta decisió dóna a entendre. Tret que Galca volgués deslliurar el gironí de l’escorxador que inevitablement havia de ser el Bernabeu. Ho comprovarem amb l’alineació contra la Reial Societat, un partit que sí que es pot i s’ha de guanyar.