La Vanguardia (Català-1ª edició)
Psicoanàlisi de la satisfacció
Veure un partit del Barça és, a més d’una experiència esportiva de primer nivell, un repte existencial. Has de contrastar el que veus amb el que sents i administrar les teves contradiccions. Això vol dir que has de revisar els teus nivells d’exigència i entendre les circumstàncies abans de diagnosticar amb frivolitat de bocamoll. Dissabte les circumstàncies eren favorables. Alineació de gala, assistència a l’altura de la transcendència del partit i un rival dels que acostuma a fer patir limitaven les possibilitats de desconnexió. Però, en pocs minuts, la desconnexió va arribar en forma de badada, d’aquestes que els experts anomenen, amb raó, en cadena.
En cadena vol dir que tothom s’equivoca i que cada error n’arrossega, fatalment, un altre. Que s’equivoqui tothom hauria de ser més greu que quan només s’equivoca un però, en canvi, el diagnòstic sembla més benèvol que si hi ha un únic culpable. Com que en els últims anys els culers s’han acostumat a començar perdent i a confiar en remuntades avalades per l’estadística, el Camp Nou va reaccionar amb generositat. Els milions de culers que vèiem el partit per la tele també vam concentrar-nos a enviar energia positiva cap a l’equip i vam tornar a viure un debat intern que, encara que es repeteixi cada setmana, sempre fascina. Sinopsi: estàs veient el Barça, vols que guanyi però, al mateix temps, sospites que no estan jugant bé i que fa dies que s’ha perdut fluïdesa i encert. Per contrarestar idees tòxiques, recorres a argumentacions irrefutables, com que jugar cada tres dies desgasta i, si convé, t’injectes un argument ancestral: “Els jugadors no són màquines”.
Quan Messi empata i Suárez culmina la victòria, tornes a sentir la plenitud de la satisfacció i t’abraces amb qui tens més a prop (encara que sigui una màquina de tabac). Però, a la segona part, quan el partit s’embruta a causa de la disciplina amb què els rivals imiten la profètica agressivitat del seu entrenador, els dubtes es barregen amb les pors. Por que Messi no pugui jugar mai més. Por que Neymar no sobrevisqui a l’entrada facinerosa de Juanfran. I quan l’àrbitre expulsa els que s’han buscat l’expulsió i hauries de sentir-te feliç que s’hagi fet justícia, quan penses que ara sí podrem veure futbol recreatiu, el Barça entra en una fase d’especulació abstrusa que degenera en una por que esperona el coratge rival. Durant uns segons, el cervell interpreta la realitat d’una manera que no t’agrada: t’adones que l’actitud de l’Atlètic és més competitiva que la del Barça i, alhora, del component herètic d’aquest pensament.
Per enterrar suspicàcies, negocies amb tu mateix i trafiques amb arguments resultadistes. Però, sota aquesta lasanya enganxosa de justificacions, perceps una discrepància amb el que estàs veient. Penses que l’equip no s’hauria de dosificar tant i que el punt de vista global de l’administració de forces en funció del resultat mata el valor festiu dels partits entesos com a experiència única. Sense fer-te mala sang, no pots evitar adonar-te que aquesta temporada les satisfaccions no són gairebé mai absolutes i que, potser perquè et fas gran, cada vegada necessites més arguments de perspectiva global per aplacar els sentiments provocats per la immediatesa particular.
Amb el partit guanyat, però, t’obres a
La dosificació de forces en funció del resultat mata el valor festiu dels partits
altres argumentacions. Quan Luis Enrique subratlla els ingredients positius de la victòria, t’adones que té raó i li enveges el sentit categòric de les prioritats. Quan el partit ja és història, el visualitzes de nou. És un dels grans moments de l’experiència futbolística, una mena de photoshop mental que corregeix les sensacions de quan vivies el partit per primer cop. Si existís un confessionari, admetries pensaments pecaminosos i pagaries el peatge d’una dotzena d’avemaries. Amb el Barça actual, constates que sovint has de fer servir Photoshop i que molts resultats s’han d’argumentar més enllà de les evidències. Però com que aquest és un problema de ric i no vols renunciar a l’opulència de les victòries i als moments, explosius i intermitents de joc extraordinari, penses que l’important és mantenir-se i confiar que tot això és el presagi d’un desenllaç gloriós.