La Vanguardia (Català-1ª edició)
Petroquímica en reconversió
La indústria reclama polítiques contundents per frenar les desinversions
“L’última gran inversió al polígon? Deixi’m pensar...”. I encara que s’ho pensa una estona, Àngel Clua, un dels sindicalistes històrics del polígon petroquímic de Tarragona, no ho recorda. No és l’únic. Les últimes grans inversions es remunten a fa més de deu anys. És un senyal. Un altre: l’anunci durant l’últim mes del tancament de la planta de Covestro (antiga Bayer) amb 120 empleats i, en conseqüència, el tancament també de la planta d’Ercros (200 treballadors), que li subministra el clor. El sector està en alerta. La competència és global i la competitivitat es mesura a tots els flancs: des dels costos energètics a la facilitat per exportar, i el polígon petroquímic més gran del sud d’Europa està perdent posicions.
El futur d’aquest emplaçament depèn de moltes variables. Pocs s’atreveixen a fer pronòstics a vint anys vista. Tampoc no dibuixaven, dos lustres enrere, l’escenari actual. “Amb la crisi, la caiguda de la construcció i del consum, les empreses han hagut d’exportar més i apostar per productes amb valor afegit”, explica Teresa Pallarès, directora de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT). El sector, juntament amb el port, ha creat el clúster ChemMed per aconseguir noves inversions i millorar la competitivitat del polígon forçant polítiques que remin a favor de la indústria. “En els últims deu anys s’han amortitzat 600 llocs de treball fix, el sector està fent un esforç amb els productes amb valor afegit, però el polígon s’està quedant vell i la situació és preocupant”, apunta Clua.
Actualment a Tarragona es produeixen 20 milions de tones, prin- cipalment de combustibles i plàstics, però la majoria són commodities, matèries primeres o components que utilitzen altres indústries. En l’actual mercat global, aquesta cartera té competidors a tot el món. Diverses multinacionals estan duent a terme grans inversions en països “emergents” o a prop de les fonts de la matèria primera, com en l’Aràbia Saudita, per exemple, on Dow i Saudi Arabia Oil Company han construït un dels complexos industrials més grans del món (26 unitats de producció integrada). Més a prop, a Cartagena, Repsol va ampliar la refineria amb una inversió de 3.200 milions. A la competència global entre companyies s’hi afegeix la competència “interna” entre els sites de cada empresa. “El que pot oferir millors condicions de producció, s’emporta la inversió; la companyia dissenya uns indicadors objectius i els com- pleixes o no els compleixes”, explica un alt directiu.
“No demanem subvencions, demanem que es revisin, per exemple, els peatges que paga la indústria a la factura elèctrica (l’electricitat és per a algunes plantes una matèria primera) i, segons els nostres càlculs, el cost es podria rebaixar en un 15% per acostar-nos a les condicions que tenen els nostres competidors més propers”, manté Pallarès. No en va, el 85,2% de les exportacions es dirigeixen a Eu-
ChemMed busca inversions per “compensar” el tancament de plantes
ropa, “i en aquests països, sí que s’apliquen les directives europees que fomenten la indústria; i mentre ells guanyen competitivitat, aquí en perdem”, afegeix, mentre reclama un pacte d’Estat perquè les companyies puguin planificar estratègies a mitjà i llarg termini.
El retard de la construcció del tercer fil és una altra de les rèmores del polígon i està comprometent inversions de diverses indústries com BASF o Bertschi. “Som en un moment crucial, si ara no es prenen decisions, les conseqüències es veuran d’aquí a pocs anys”, afegeix un altre directiu. Altres operacions, com la fusió de Dow i DuPont, plantegen nous escenaris: oportunitat o amenaça?
L’objectiu de ChemMed és posar en relleu els punts forts del polígon, com la seva xarxa logística o la complicitat amb la Universitat Rovira i Virgili i els centres d’investigació com l’ICIQ. La reconversió està en marxa, el Centre Global de Desenvolupament de Tecnologia de l’Aigua de Dow, la seva planta d’Elastómeros de Poliolefines, la planta de deshidrogenació de propà de BASF o la inversió que té en marxa Repsol en la seva nova planta de metalocè van en aquesta direcció.
L’AEQT demana un pacte d’Estat per poder dissenyar estratègies a mitjà i llarg termini