La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Si l’amargor se t’aconsegueix instal·lar al cor, et posaràs malalt”
Faig 78 anys. Vaig néixer a Centerville (Iowa), vaig viure molts anys a Zuric i ara sóc catedràtic a la Universitat d’Iowa. Casat, tinc tres filles. Tots hauríem d’aprendre a viure junts amb amor, pau i compassió. Cal tenir el valor de perdonar. Avui visc
El seu avi era esclau. El van vendre per 500 dòlars. Les meves tres germanes i jo vam néixer en una caseta de quatre metres quadrats, sense electricitat ni aigua ni lavabo. Pare analfabet? Sí, treballava en una mina de carbó. I jo als 11 anys ja era enllustrador. Vaig haver de fregar lavabos, terres i finestres per pagar-me la universitat. Sovint no tenia prou diners per menjar, però mai no li vaig dir a ningú que tenia gana.
Creixia la discriminació als EUA. No se’ns permetia anar a les piscines en les quals nedaven els blancs, ni asseure’ns a la platea en el cinema, i no hi havia justícia per a nosaltres. Però la meva mare deia que havia de resar per les persones que em discriminaven.
De vegades cal rebel·lar-se, no sols resar. Al meu pare el vam ingressar per un fort dolor a l’abdomen però el metge va diagnosticar problemes de cor. Quan vaig demanar consultar amb un cardiòleg es va enfadar moltíssim: “On ha après vostè aquesta paraula? El seu pare és un vell i es morirà de tota manera”. L’endemà va morir després de grans patiments i l’autòpsia va revelar que el va matar una apendicitis.
Quina ràbia! “No odiïs aquest metge pel que li ha fet al teu pare, resa per ell –em va dir la mare–. No odiïs qui et fa mal, perquè si l’amargor se t’aconsegueix instal·lar al cor, et posaràs malalt”. Em va resultar molt difícil però la vaig obeir.
Denunciar no és odiar. Era l’any 1961, ni em va passar pel cap. Sobreviure ens ocupava la vida. Però encara que fóssim pobres sempre vam ser feliços. A casa teníem un vell piano que la mare tocava.
Què va decidir estudiar? Psicologia, fins que un professor em va sentir cantar en el cor i em va dir que tenia veu de cantant d’òpera. Jo no havia sentit una òpera en la meva vida i em va deixar uns discos. “Senyor Kellis, això m’agrada”, li vaig dir l’endemà, i vaig acabar en una escola de música a Nova York. El 1965 va començar la meva carrera en l’òpera de Berlín.
Van aprendre a valorar-lo als EUA? Vivia a Nova York, havia actuat a Berlín, París, Viena, Londres, Madrid... Recordo que un cop més vaig trucar a la mare plorant: “Mare, no em deixen cantar en les òperes del meu propi país”. I va tornar a repetir-me: “Doncs agenolla’t i resa per aquestes persones. Mai no et converteixis en una persona amarga, continua sent humil i acabaràs triomfant”. Vaig obeir. I va cantar en la Metropolitan Opera. Sí, en totes les operes dels EUA. Però l’únic país que em va pagar el mateix que als meus companys va ser Espanya.
I els seus companys no assenyalaven aquesta discriminació? No, he cantat amb Pavarotti i Plácido Domingo compartint protagonisme i ells cobraven moltíssim més que jo. Però Plácido sempre em va convidar a cantar i em pagava una mica més de l’habitual.
La seva és una història increïble. He cantat 102 papers diferents amb 115 orquestra del món a 84 teatres lírics diferents de tots els continents tret de l’Antàrtida.
Es va negar a cantar a Sud-àfrica. A causa de l’apartheid. Llavors em van oferir una enorme suma de diners i els vaig dir que cantaria si la meitat del públic eren negres i em concedien una entrevista televisada amb el president Botha.
És vostè un home de principis, quin gust. Els principis són molt més importants que els diners. Quan Mandela va pujar al poder vaig ser el primer negre que va cantar allà a l’òpera.
Ha cantat vostè per a reis, sis presidents nord-americans i sis premis Nobels. Quan penso en el meu passat no m’ho puc creure, i tot gràcies que el meu pare i la meva mare em van ensenyar a estimar, a ser fort, a ser honrat i continuar sent sempre humil.
Sembla que el racisme està revivint. Avui ja no et linxen ni et pengen, però els negres, entre altres injustícies, continuem cobrant menys que els blancs, com passa amb les dones. La manera de lluitar contra això és a través de l’educació: quan les persones es formen saben comunicar-se i com lluitar per defensar els seus drets, per això sempre he donat la meitat dels meus ingressos perquè joves sense recursos puguin anar a la universitat.
Va patir discriminació a la universitat? En l’institut era l’únic negre de la meva classe. Un dia els meus amics blancs em van proposar d’anar al cinema amb ells. Vam entrar i jo vaig anar directe a dalt, al costat dels lavabos, que és on s’asseien els negres, però els meus amics van insistir que anés amb ells. Llavors el director em va cridar. “On creus que vas?”, i els meus amics, nens rics de Centerville, li van dir que o callava o farien que l’acomiadessin.
Els joves tenen menys prejudicis? Sí. A partir de llavors els meus amics negres també van seure a baix.
Què ha entès de l’ésser humà? L’amor és la força més gran que tenim, però el segueixi l’odi molt de prop. L’ésser humà mai no ha viscut en pau. Ens embranquem en guerres i només quan ja hi ha milers de morts els líders s’asseuen a negociar.
Absurd, sí. Al final tot té a veure amb el control i la posició de força. Els líders envien la gent a morir mentre ells es queden als seus despatxos. Tan sols l’amor pot posar-hi fi.