La Vanguardia (Català-1ª edició)
Europa, amb l’ai al cor pel vot del Regne Unit
El conflicte de la relació entre Londres i el continent no quedarà resolt
24 de juny, una data per marcar al calendari de la conflictiva –amb freqüència sagnant– història d’Europa. Com les de les guerres mundials, les conquestes prussianes i napoleòniques, la República de Weimar, l’ascens de Hitler, la desintegració de l’imperi austrohongarès, l’assassinat de l’arxiduc a Sarajevo, Srbrenica, el naixement de la Comunitat Econòmica Europea, l’ampliació de la UE, la caiguda del mur de Berlín, la reunificació alemanya... El dia que el Regne Unit va decidir si es quedava o saltava del vaixell.
El clima, com és habitual en aquestes illes passades per aigua, no va contribuir que els votants anessin a les urnes, amb pluges torrencials en algunes regions del país, i carrers que semblaven més rius que avingudes. Alguns col·legis electorals, negats, van haver de ser traslladats de lloc. Els llampecs tallaven el cel com si es tractés d’una amenaça bíblica. David Cameron i Boris Johnson, en comptes de Moisès, guiant els britànics cap a una terra promesa de mel i roses que en els temps de l’austeritat no és enlloc.
El temps va ser especialment dolent a la capital, bastió del Remain, la qual cosa va estimular a última hora els ànims dels partidaris de la sortida, malgrat que dues enquestes publicades ja en la pròrroga apostaven pel triomf de l’statu quo per entre dos i quatre punts de diferència, marge insuficient perquè ningú no llancés els coets de la revetlla de Sant Joan. Malgrat tot, llargues cues al matí als col·legis electorals de diversos barris de Londres suggerien que la gent, conscient de la gravetat del moment, no s’havia deixat acovardir i desafiava els elements.
David Cameron, que creu en la sort i no dubta a jugar-se la seva carrera política als daus, va votar amb la seva dona Samantha al Methodist Hall de Westminster, a la cantonada de Downing Street. No va poder dir res perquè la campanya oficialment havia acabat, però en la seva mirada es podia llegir que confiava en la victòria, com l’any passat en les eleccions generals que li van donar una inesperada majoria absoluta, i fa dos en el referèndum d’independència escocès.
El líder laborista, Jeremy Corbyn, també es va declarar optimista sobre una victòria de la permanència, “perquè les cases d’apostes ge- neralment encerten, ja que en això els van els calés, i fa temps que pronostiquen la continuïtat”. Però en el bàndol de la sortida, el dirigent de l’UKIP Nigel Farage, després de votar a prop de casa seva al comtat de Kent, va dir que tot dependria de l’índex de participació, i de quins votants estiguessin més motivats a fer el sacrifici d’anar a les urnes un dia de gossos.
Normalment, en totes les eleccions, és la zona metropolitana de Sunderland la primera a comptar les paperetes, però en aquesta ocasió es va trobar amb la inesperada competència de les Illes Scilly (Sorlingues), a la costa occidental de Cornualla. Els seus mil set-cents habitants no són representatius dels 65 milions que hi ha al país, però per algun lloc calia començar... Després, al llarg de la nit, van anar caient els resultats de Newcastle i Hartlepool, dels diferents barris de Londres, de Wrexham al País de Gal·les, d’Essex, Swansea i Caerphilly, massa parcials al tancament d’aquesta edició per entreveure per on anaven els trets. Incertesa fins al final.
Pluges torrencials obliguen a canviar de lloc centres electorals de Londres i el sud d’Anglaterra
Encara que oficialment no estaven previstes enquestes a peu d’urna, el nerviosisme a la City de Londres era tan gran que diversos fons d’inversió van comissionar els seus propis sondejos, que només es van poder difondre una vegada tancats els col·legis electorals a les deu de la nit. Als gratacels de Bank i el Canary Wharf els llums van estar encesos tota la nit, en un entreson de tensió difícil de contenir. El diari sensacionalista alemany Bild es va oferir a donar per bo el polèmic gol de Geoffrey Hurst a la final del Mundial del 66 si guanyava la permanència.
Cameron se’n va anar a dormir d’hora, amb instruccions de ser despertat així que hi hagués un indici fiable del resultat. L’endemà –i les setmanes següents– havia de ser molt llarg per a ell, des de l’anunci oficial del veredicte a l’hora de l’es- morzar a Manchester fins a una possible moció de censura per part de mig centenar d’euroescèptics perfectes que creuen que hauria d’haver estat més neutral en la campanya, i l’hi tenen jurada. Depenent de com es desenvolupin els esdeveniments, haurà de lluitar per sobreviure com a líder conservador. Els tories no tenen miraments, i si no que l’hi diguin a Margaret Thatcher.
La campanya del referèndum ha deixat els dos grans partits britànics, conservadors i laboristes, encara més fragmentats del que ja estaven abans. El Labour, entre la intel·lectualitat de la champagne society de Londres i les classes obreres reticents a la immigració de l’Anglaterra postindustrial, amb les goles de l’UKIP cada vegada més a l’aguait de qualsevol ovella que surti de la cleda, i Jeremy Corbyn com una figura de transició. I entre els tories, amb una guerra civil declarada entre Cameron i els euròfils d’una banda, i Johnson, Gove i els euroescèptics, de l’altra. Serà difícil que la sang no arribi al riu.
El referèndum del Brexit ha tingut enormes paral·lelismes amb el d’Escòcia: el clar avantatge inicial del Remain, el gir en les enquestes a una setmana de la votació, el tomb d’última hora amb la promesa de plena sobirania fiscal en un cas i l’assassinat de la diputada Jo Cox en l’altre... La pregunta ahir a la nit era si també el resultat seria igual. En el cas escocès, la derrota del sobiranisme es va traduir al cap de poc temps en una empenta política, amb victòries a les urnes i augment de l’independentisme.
Els plebiscits són un negoci molt complex, dominat per la llei de les conseqüències no desitjades. Gairebé mai no passa el que el govern espera.