La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mentides, pàtria i xenofòbia
El diccionari del ‘Brexit’ explica les claus d’una consulta que ha dividit la societat britànica
La campanya del Brexit serà material d’estudi a les facultats de Ciències Polítiques durant dècades. No se’n recorda una de tan violenta, deshonesta i emocional en la història de la democràcia britànica. Aquest diccionari avança algunes claus.
Article 50. El mecanisme per executar la desconnexió del Regne Unit de la UE.
Boris i Brussel·les. L’exalcalde de Londres es va erigir en el líder de la campanya del Leave com a millor via per realitzar la seva ambició de ser primer ministre. Pels euroescèptics, Brussel·les és un dimoni responsable de tots els mals.
Cameron i Churchill. L’actual primer ministre es trobarà en enormes dificultats tret que la permanència guanyi per un marge còmode de victòria; el seu predecessor, heroi de la resistència a Hitler en la Segona Guerra Mundial, deia a la resta d’europeus: “Estem de part vostra però no som dels vostres”.
De Gaulle. Malgrat que va estar exiliat a Londres després de la invasió nazi de França i va exhortar a la resistència els seus compatriotes a través de les ones de la BBC, als anys seixanta el general va vetar en dues ocasions l’ingrés del Regne Unit en la Comunitat Econòmica Europea.
Europa i Escòcia. Als britànics de les classes alta i mitjana alta els encanta tenir mainaderes espanyoles i jardiners romanesos, viatjar sense l’empipament de les fronteres i tenir cases de vacances a la Toscana o la Costa Brava, mentre que als de les classes mitjana i mitjana baixa els irrita que els treballadors de l’Europa de l’Est rebin ajuts socials i acceptin sous més baixos que ells. Els nacionalistes escocesos es plantejarien convocar un segon referèndum sobre la independència si Anglaterra vota per la sortida, però Escòcia ho fa per la permanència a la Unió Europea.
Farage. El líder del Partit per a la Independència del Regne Unit (UKIP) va aconseguir imposar el seu discurs xenòfob antiimmigració com a epicentre del debat, i que fos adoptat com a seu pels líders de la campanya del Leave.
Gove. El ministre de Justícia, amic personal de Cameron, ha posat en perill la seva relació amb el primer ministre erigintse en líder intel·lectual de la campanya euroescèptica.
Holanda i Hollande. El Brexit podria tenir un efecte dòmino en països com el neerlandès, on hi ha un notable corrent euroescèptic. El president francès és un dels molts líders internacionals (juntament amb Obama, Merkel i Renzi) que han fet una crida als britànics perquè es quedin a la Unió Europea.
Immigració. Un total de 330.000 estrangers es van establir l’any passat a la Gran Bretanya, tres vegades més que l’objectiu irreal que s’havia marcat el Govern.
Jo Cox. L’assassinat de la jove diputada laborista per Yorkshire comès per un ultradretà a només una setmana del referèndum va suscitar nombroses crítiques al to agressiu de la campanya i és possible que hagi afectat al resultat de la votació.
Labour i liberalisme. Votants de l’ala esquerra del laborisme critiquen la Unió Europea com un club neoliberal que s’ha lliurat a l’establishment econòmic, ha emprès reformes laborals i ha renunciat a la defensa de la igualtat, la justícia social i els drets dels treballadors.
Mentides. La campanya del Leave ha dit que Turquia està a punt d’entrar a la Unió Europea i un milió i mig de turcs emigraran al Regne Unit. També ha assegurat que aviat hi haurà un exèrcit comú europeu i que la contribució britànica a Brussel·les supera els 400 milions d’euros a la setmana, quan en
realitat no és ni la tercera part.
Nostàlgia. Nombrosos anglesos han votat per la sortida d’Europa nostàlgics de l’Anglaterra imperial, del país que va plantar cara a Hitler i va derrotar a l’Armada Invencible espanyola.
Obama i Osborne. El president nord-americà és la figura més destacada de l’establishment global que ha pressionat perquè guanyi la permanència. El ministre d’Economia ha exagerat tant sobre els perills econòmics que les seves possibilitats de succeir Cameron s’han reduït.
Populisme. Tabloides com el Daily Mail s’han dedicat a acusar els estrangers (asilats i immigrants) de saturar els hospitals i escoles, de tenir prioritat a l’hora d’aconseguir pisos de protecció oficial i de viure sense treballar a costa de l’Estat.
Quilogram i quilòmetre. Molts britànics continuen utilitzant mesures de pes i distància tradicionals d’aquest país com la lliu- ra i la milla, i consideren la imposició de les fórmules continentals com un exemple de la burocràcia de Brussel·les.
Quimera. Els partidaris del divorci han presentat un futur irreal: nous acords comercials amb mig món i més diners –el que s’estalviaria en no haver de contribuir a la UE– per a sanitat i educació.
Referèndum. Cameron el va convocar per guanyar les eleccions del 2014. Molts dels seus aliats europeus creuen que va ser una irresponsabilitat, perquè canalitza cap a la UE la frustració de la classe mitjana empobrida. Ha quedat clar que és una eina molt difícil de gestionar.
Seguretat. Cameron diu que ha descobert la importància de pertànyer a la UE per combatre l’amenaça terrorista.
Temor. La campanya del Remain ha exagerat les conseqüències d’un divorci, amenaçant els britànics amb la pèrdua de tres milions de llocs de treball, la retallada de les pensions i una caiguda de 6.000 euros en els ingressos anuals per càpita de cada ciutadà.
Ultradreta. El país ha descobert que, segons el que es pregunti als votants, té també la seva extrema dreta.
Victòria. Tan sols un resultat clar resoldria la qüestió europea, un marge estret plantejaria enormes complicacions.
Washington i Weimar. Londres creu que la seva relació especial amb els Estats Units l’ajudaria a prosperar fora de la UE. El populisme i nacionalisme de la campanya han recordat la república alemanya de Weimar entre les dues guerres mundials.
Xenofòbia. Els estrangers han estat estigmatitzats.
Zlatan i Zbignew. Noms eslaus que molts britànics identifiquen amb els ciutadans de l’Est que abarateixen els sous i competeixen per les seves feines.