Queden dos dies i dues nits

Queden dos dies, amb les seves dues nits, per a les eleccions, gairebé el mateix temps que he passat amb els quatre candidats. Els fotogrames em deixen gestos, actituds i comentaris molt reveladors: alguns els recull la pel·lícula, d’altres s’han quedat a la moviola. I val més que no en surtin. Tan bon punt vaig començar les gestions per tancar agendes, vaig apreciar un canvi d’actitud en els equips de campanya. Els nous, i també incloc en aquesta categoria Pedro Sánchez, ja no volen ser tractats com a aspirants. S’han acabat les escalades, les curses de ral·lis i les tertúlies als bars d’altres temps. Encara que només sigui una estoneta, Rivera, Iglesias i Sánchez s’han assegut en els escons, i ara se senten presidenciables. Els seus equips els volen allunyar de la frivolitat que va marcar la campanya anterior i, conscients de l’embafament de la ciutadania per tanta repetició electoral, fugen de l’espectacle per intentar projectar una imatge més institucional del candidat.

A diferència dels seus rivals, a Mariano Rajoy no el preocupa sortir en pantalons curts i pas ràpid. Contra tot pronòstic, és el candidat que més accés m’ha donat. Els plasmes queden enrere, i el seu equip ha dissenyat una campanya pròxima, de carrer i cooperativa, amb odes a la carxofa i el tomàquet.

Només Albert Rivera reconeix que té coach (a Ciutadans en tenen tots) i, fruit d’aquestes sessions d’autoajuda, trenca el seu hermetisme per confessar- me que treballa en la gestió del seu ego i en alguns tics que projecten un cert nerviosisme. “Em vaig relaxar –confessa–, quan vaig aprendre que la imperfecció és molt més atractiva que la perfecció”.

Pedro Sánchez és l’únic candidat que m’ha permès gravar Begoña, un personatge que, vista la corba de l’audiència, suscitava un notable interès. Deu ser que els americans, amb això de presentar la primera dama, saben alguna cosa de política. Per mi fer aquest programa ha estat un privilegi. Ha estat com veure una radiografia en moviment del moment polític actual. I els dic una cosa: encara que estigui de moda criticar els polítics d’avui i dir que els d’abans sí que eren bons, he de dir que tots, en persona, m’han sorprès per bé. Avui dia, un polític sap que abans que gestor i abans que líder ha de ser persona. I això, crec jo, no pot ser dolent.

Contra tot pronòstic, Rajoy és el que més accés m’ha donat; el plasma queda enrere