Colòmbia, pau i futur

EL Govern de Colòmbia i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) van firmar ahir a l’Havana un acord històric que posa fi a més de cinquanta anys de guerra amb un resultat de 220.000 morts, 45.000 desapareguts i sis milions de desplaçats. Si el poble colombià ha sabut superar aquest conflicte i ha esquivat el risc d’engrossir la llista d’“estats fallits” –guerrilla i narcotràfic semblaven cridats a enfonsar Colòmbia–, avui és un dia per felicitar a tota la nació, el futur de la qual existeix i és brillant.

Davant la mirada satisfeta de la comunitat internacional, que supervisarà el pla per al lliurament de les armes, el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, i el líder guerriller Rodrigo Londoño, Timochenko, van deixar enrere a Cuba cinc dècades maleïdes en la història de Colòmbia. Es podrà discutir sobre vencedors o vençuts però, abans que res, ha triomfat el poble de Colòmbia i el seu president, el conservador Juan Manuel Santos, elegit fa sis anys.

Des de Belisario Betancourt a començaments dels vuitanta fins avui, tots els presidents van tractar de resoldre un conflicte que frenava el potencial de Colòmbia, però ha estat Juan Manuel Santos qui s’endú la glòria. El president ha tingut l’encert de persuadir les FARC –una organització molt dogmàtica– per asseure’s a negociar i fer-ho en termes de “pont de plata” per a un moviment guerriller anacrònic, molt típic de l’Amèrica Llatina de la segona meitat del segle XX, teatre de les tensions i enfrontaments de la guerra freda. Que l’illa de Cuba hagi acollit les negociacions, iniciades fa tres anys, ja dóna una idea del pragmatisme del president Santos...

El mèrit de Juan Manuel Santos ha estat combinar la persuasió de la força –l’exèrcit colombià va tenir el suport militar dels Estats Units en els últims quinze anys– i convèncer les FARC que acceptessin negociar el lliurament de les armes en lloc de prolongar una derrota cantada. El moviment ha comprès que resistir per resistir hagués complicat les mesures de generositat per als seus 7.000 guerrillers.

Després de la reconciliació dels Estats Units i Cuba, la pau a Colòmbia suposa el final de la complexa guerra freda a l’Amèrica Llatina de l’últim mig segle. L’enfrontament ideològic va arribar a dominar el continent, ostatge dels interessos de Washington i Moscou, cosa que va propiciar tota mena de governs, dictadures i guerrilles que, a més del patiment, la mort i l’odi, van impedir el desenvolupament econòmic esperable de la regió. Avui, el panorama és un altre, amb l’excepció de Veneçuela, que manté la fractura social.

En moments de pessimisme i crítiques sobre les organitzacions internacionals, la pau a Colòmbia recorda els beneficis d’un món multipolar. Alguns estats han participat en les negociacions a l’Havana –Cuba i Noruega com a “garants”, Veneçuela i Xile com a “acompanyants”– i serà ara l’ONU l’encarregada de supervisar i verificar el lliurament d’armes. El Govern espanyol ha anunciat que contribuirà a la missió especial de les Nacions Unides amb mig centenar d’observadors.

Ara queda per veure, entre altres serrells, si la pacificació permetrà reduir el tràfic de cocaïna, el comerç de la qual va florir gràcies al conflicte i el control de les FARC d’àmplies zones del país. Però això ja es veurà. Avui és un dia gran per a Colòmbia, per a l’Amèrica Llatina i per al món sencer.