Mai sense flotador!

Encara em ressonen a l’orella les paraules vibrants d’Albert Rivera en un míting a Sevilla, fa cosa d’una setmana. Va dir que, a Catalunya, cal trencar-se la cara –“literalment”– perquè puguis parlar en espanyol o per veure un partit de la roja al carrer. Jo, l’obsessió per veure partits de futbol al carrer, sigui entre seleccions o clubs, no l’he acabat d’entendre mai. On hi hagi un bon sofà on repapar-te i veure’ls... Puc comprendre que algunes persones busquin als bars l’escalf d’altres individus, per comentar la jugada o, si el partit és avorrit, per dedicar-se a escoltar les sentències suposadament irrefutables de tots i cadascun d’ells, convençuts que els seus coneixements de les tàctiques futbolístiques són superiors als de l’entrenador, que és un soca. Però, en fi, el cas és que C’s va muntar una pantalla gran de tele a l’Arc de Triomf de Barcelona i allà s’hi van aplegar uns quants seguidors per veure el partit de l’Eurocopa entre Espanya i Turquia. Amb Rivera, Arrimadas i Girauta enfilats dalt de tres cadires perquè, així, els fotògrafs poguessin captar els seus caps sobresortint per damunt de la resta d’assistents.

Encara em ressonen aquestes paraules a l’orella i me n’assabento que a Girona, a la piscina municipal de la Devesa, els usuaris es queixen que hi ha socorristes que diuen que no entenen el català i que els demanen que els parlin en espanyol. El fet s’ha sabut perquè aquesta setmana l’han destapat diversos portals digitals. La CUP-Crida per Girona ho ha aprofitat per demanar explicacions a l’Ajuntament, per explicar que ells també han rebut queixes de piscinaires i que el problema rau en el fet que les clàusules del contracte per a la prestació de serveis de socorrisme –que el 2014 es va firmar entre l’Ajuntament i l’empresa que se’l va adjudicar– no n’inclou cap sobre el requisit de conèixer la llengua catalana. A El Punt Avui expliquen que la CUP ho considera un “error greu” i que reclama que l’equip de govern modifiqui immediatament el contracte per afegir-hi una clàusula que estableixi que entendre el català és un requisit. Tal com està ara, podem imaginar una escena en què, posem per cas, un nen (femho tràgic, que queda més dramàtic) és al bell mig de la piscina i de cop no pot continuar nedant; per una rampa en una cama, per exemple. Aixeca un braç en demanda d’auxili i aconsegueix articular: –Que m’ofego! Això ho diria si ja hagués passat anys escoltant l’estàndard que emissores de televisió i de ràdio implanten en el cervell dels nens. Si no, podria ser que digués “m’afogo” o “m’afògot” (i si ho hagués d’escriure hi posaria “m’afogut” i s’oblidaria fins i tot de la titlla damunt la lletra o). Però deixem-nos de subtileses. Fem-ho senzill. Posem que, mentre lluita per expulsar l’aigua que li entra a la boca, aconsegueix articular: –M’ofego! Resposta immediata del socorrista: –¡En castellano, por favor, que no te entiendo!

I encara gràcies si l’hi demana per favor.

A Girona, a la piscina de la Devesa, hi ha socorristes que demanen als usuaris que no els parlin en català