El laberint de la solitud

Tot sembla indicar que per formar govern hi haurà les mateixes dificultats que al desembre

L’ocàs de quatre dècades de bipartidisme, el final de la influència nacionalista en la formació de govern, el malestar social derivat de la crisi econòmica i la corrupció, el profund desinterès generacional dels qui consideren que estan pagant les conseqüències d’abusos aliens i la radicalització ideològica, configuren una equació que hauria pogut imaginar Octavio Paz al seu assaig El laberinto de la soledad.

Seguint el consell “no facis mai pronòstics i menys sobre el futur”, sembla difícil un vaticini sobre el resultat electoral, però sí que sembla clar que el pròxim govern haurà de donar resposta completa a assumptes de més quantia, com el malaise català, la regeneració política i la sostenibilitat de l’Estat de benestar.

Malgrat que Espanya té un dels índexs d’atur més alts d’Europa i una de les taxes de fecunditat més baixes, aquesta campanya amb prou feines ha propiciat unes quantes generalitats sobre com fer front a la càrrega que suposen les pensions per al sistema assistencial espanyol. Abans de morir, Helmut Schmidt va mantenir un debat amb Joschka Fisher en el qual va qualificar la situació de la societat europea com una “bomba demogràfica”, legitimant la posició de Merkel d’acceptar a Alemanya els refugiats més joves. Poc importava que fossin de partits polítics diferents.

Quan el desgavell de la despesa pública porta el deute de l’Estat per sobre del 100% del PIB, l’espai per a l’Estat de benestar es redueix (ja advertia Churchill que la socialdemocràcia dura mentre no s’acabin els diners) i encara que la prudència aconsellaria la seva reconsideració, aquí ningú no li vol amargar la festa al votant.

Les pautes del que ve cal abstreure-les dels alineaments i desacords dels candidats, que han mantingut discursos pràcticament idèntics i han organitzat els seus actes de campanya sense prendre riscos –no estan per orgues– i en escenaris ben diferents (de les places de toros als camps de carxofes).

Rajoy s’ha exhibit dret i presidencial quan, opositor, ha defensat el temari econòmic, i fastiguejat quan l’han sotjat amb la inextingible corrupció, sobretot pels casos teòricament més pròxims. Un efecte mata l’altre. A més, quan presumia dels seus èxits econòmics, Iglesias li va clavar un amable moc: “I tres ous durs!”. L’afegitó de Groucho Marx en Una nit a l’òpera li va servir a l’incrèdul Pablo per martellejar una vegada més amb els dos milions de llocs de treball amb què presumia el candidat Mariano, que ha engolosit els diletants amb la promesa d’abaixar els impostos.

La resta, reinterpretant al seu aire el consell de Colbert (“L’art dels impostos consisteix a plomar l’oca de manera que s’obtingui la quantitat de plomes més gran amb el mí- nim soroll”), ha apel·lat a combatre el frau i augmentar la pressió fiscal per atendre els seus catàlegs de promeses. Ja vindran els esgarips.

Podem ha ofert una campanya joiosa i despreocupada. Basada en publicistes de talent, s’ha desplaçat a posicions més temperades –de Grècia, no en diu res–, i això sembla que li augura millors resultats.

Entre tots dos, Ciutadans, arriscant més que ningú, i els socialistes, en mode frontissa, atrapats en el dilema que plantegen dues opcions deletèries: la coalició PP-PSOE (deixaria Podem amb el lideratge de l’oposició en exclusiva) o l’opció Podem-PSOE (la qual, si prospera el dret a decidir, podria activar fractures internes). Massa efectes secundaris.

La pregunta que es podria fer és si en aquest temps, en funció dels esdeveniments, el cos electoral ha evolucionat i, per tant, si hi ha hagut realment impacte en l’ànim dels electors. Una passada de dron, a alta velocitat i baixa altura, permet aventurar que el paisatge no ha canviat de manera significativa. A Andalusia, dos expresidents de la Junta han estat processats, a Catalunya el relleu en la presidència de la Generalitat i la dissolució de Convergència i Unió, mentre que el Partit Popular ha hagut de dipositar una fiança per respondre l’acusació d’un jutge per delicte electoral.

Els candidats són els mateixos –tret de la coalició Podem-Esquerra Unida–, els programes no contenen novetats substancials, els escassos debats no pertorben els supòsits de partida i la interinitat a la italiana no porta convulsions ja que, veient-s’ho a venir, el govern sortint va ser previsor aprovant el pressupost.

Tot sembla indicar que per formar govern hi haurà les mateixes dificultats que al desembre, perquè el Partit Popular és en una cantonada, sense ningú a la seva dreta i amb dificultats per pactar, i Ciutadans –“vagi-se’n, senyor Rajoy”–, volent evitar l’abraçada de l’ós, pretén deixar una porta oberta al Partit Socialista com es va veure al debat, on no hi va haver ni una fricció entre ells.

Escriu Octavio Paz: “L’home és l’únic ésser que se sent sol i l’únic que és recerca d’un altre. Es tria per confusió, per bellesa o conveniència; per creure que ‘no n’hi ha cap altre’ o perquè ‘se me’n va el tren’”. Mentre els quatre candidats mal conviuen al laberint de la solitud per la disputa del poder, poden estar pensant una cosa semblant, per tal de no obligar-nos a treure bitllets novament per a aquest viatge maldestre.

JOSEP PULIDO